Manel Lucas: “El llibre reflecteix què és ser de l’Espanyol i prou”

(Entrevista publicada al BiB el dijous 29 de novembre de 2007)

“La meva visió de l’Espanyol no és gens insòlita, la majoria de pericos són com jo”

“Quan em preguntin per què ser perico diré ‘té, llegeix això!’”

 “Explicar una filiació esportiva no és racional, ni la nostra ni la de ningú”

En Manel Lucas, conegut sobretot per les seves imitacions de Lluís Llach i Franco al Polònia de TV3, per la seva excel·lent tasca com a coconductor del Minoria Absoluta de Rac1 i per la seva opinió que publica a El Periódico, és perico. I ho ha volgut explicar a tothom al seu llibre: “Sóc perico, i què!”. 140 pàgines de delit blanc i blau que expliquen, a propis i estranys, què significa ser perico a Catalunya i desmunta uns quants tòpics que alguns s’entesten a fer-nos sentir massa sovint. Una autèntica injecció d’orgull pel perico i un repàs a l’aficionat –sobretot culé- que pensa que ser de l’Espanyol comporta tantes altres coses com ser del Madrid o “poc català”. Una delícia de lectura per a tots els pericos que estimen l’Espanyol sense anar més enllà.

Per què aquest llibre?
La idea sorgeix a partir de l’Ernest Folch, que per cert és un culé de pedra picada. M’encarrega un llibre que doni a conèixer la visió del que és ser de l’Espanyol per una persona que és catalana, fins i tot catalanista. En realitat aquest és un dels perfils més comuns a l’Espanyol però molta gent ho desconeix. El llibre vol ajudar a mostrar com és la majoria de l’afició blanc i blava i què vol dir ser de l’Espanyol i prou, sense altres elements.

Sense connotacions polítiques.
La meva visió de l’Espanyol no és gens insòlita, i de fet la majoria de pericos que conec són com jo. De l’Espanyol, sense cap altra connotació. En algunes cases som de l’Espanyol i en d’altres del Barça, i no hi ha més explicacions més enllà d’això.

Suposo que és gairebé una cosa que surt de dins…
Fa molts anys que sóc perico. De fet, des de que vaig néixer. i com tots moltes vegades he hagut d’explicar les coses a la gent. Amb el llibre me n’he adonat que hi ha moltes coses que volia dir. A partir d’ara quan em preguntin sobre el fet de ser de l’Espanyol podré dir: “té, llegeix això!”.

Com s’explica una cosa tan especial com ser perico?
Explicar una filiació esportiva no és racional, ni la nostra ni la de ningú. He intentat explicar l’univers perico sobre el que gira el debat intern, quins són els nostres mites, la relació amb el Barça, la massa social de l’Espanyol, la personalitat del club, el seu nom, la presència dels grups d’extrema dreta, la suposada relació amb el franquisme…

Parlant del nom, és el punt on menys et mulles… És massa controvertit?
No, és que jo mateix tinc dues visions. Sóc conscient que dir-se Espanyol a la Catalunya actual és un problema que quan es va batejar al club no existia i no tenia les connotacions que te avui, tot i que els pericos no associem Espanyol a cap altra cosa quan parlem de futbol. Però per l’altra entenc el pes de la tradició i la importància d’un nom.

El llibre ajuda molt a entendre l’Espanyol, però… el pot llegir un culé?
Sí, i per això al llibre es parla del Barça, potser una mica massa. Es fan comparacions, com quan dic que el seu Laudrup és el nostre Lauridsen, i ho he fet per explicar aquests sentiments, que a vegades són molt complicats d’entendre.

Però a un perico també li aportarà coses…
Un perico pot veure’s-hi reflectit i veure en paper coses amb les que coincideix i que pensa. D’altres que no pensin com jo veuran una altra visió que existeix dintre de l’Espanyol i que crec que és majoritària.

A part de comparacions amb el Barça, també en fas força amb la religió o la política… L’Espanyol és tan important com aquests temes?
No! L’Espanyol ho és molt més que ser de qualsevol religió! (Rialles) En alguns punts sí que es toquen aquests elements, perquè ser de l’Espanyol comporta un Corpus, uns mites propis, uns sobreentesos a l’hora de parlar entre pericos…

Potser la gent té com a referència l’humor que fas amb el Polònia i el Minoria, però el llibre, tot i alguns tocs d’humor, és força seriós…
Acostumo a alternar les dues fórmules, però depèn molt de coses tan arbitràries com l’estat d’ànim a l’hora d’escriure. Al llibre s’hi expliquen coses que fa molt temps que penso i potser per això és més seriós. No tenia una estructura gaire clara abans d’escriure’l, a part dels capítols i dels temes que volia tractar, que van ser el guió que vaig seguir.

El llibre és realment una injecció de moral. Dius que els pericos hem de deixar el victimisme i lluitar de forma positiva. El llibre sembla fet per això.
El llibre sorgeix de la proposta que em fa l’Ernest Folch i no tenia aquesta finalitat, però sí que penso que hem de deixar de dir que els mitjans no parlen de nosaltres i fer que ho facin, encara que sigui per obligació a partir de victòries i fites.

Com la d’aquest dissabte…
Aquest dissabte el favorit és el Barça però guanyarà l’Espanyol!

Quina sensació poder-los passar a la classificació!
A mi em fa molta més gràcia la sensació d’estar molt bé sense comparar-nos amb ningú. Preferiria guanyar tres partits més seguits encara que quedessin setmanes pel derbi. Em satisfà molt més la sensació de guanyar, o que et marquin al començament del partit i estar tranquil perquè tens confiança en poder remuntar.

Et tornem els agraïments que ens dones al llibre. Gràcies per explicar al món què és ser perico!
Agraït a vosaltres i a tots aquells que, en la mesura que sigui, m’han ajudat a fer aquest llibre.

Paco i Ernesto, fets de bona fusta

(Opinió publicada al Blanc i Blau el dilluns 19 de novembre de 2007)

La renovació de Paco Herrera fins al 2010 i les declaracions de Valverde assegurant que complirà el contracte que te signat amb l’Espanyol són el tipus de notícia que mostra com s’han de fer les coses. Avui és estrany el dia en que no es parla de l’Espanyol com si demà hagués de quedar-se buit perquè tothom haurà abandonat la nau, i és en aquests moments quan un professional pot demostrar, amb fets, si està o no fet de bona fusta. Tenint en compte el gran moment de l’equip i coneixent com ha actuat la premsa quan l’Espanyol ha funcionat una mica, el que passa aquests dies es pot considerar fins i tot normal, perquè el club viu des de fa tres anys un dels moments més dolços de tota la seva història. Des de fóra, i el que es pitjor, a vegades des de dintre mateix, es disparen els rumors que no estan fonamentats en res més que idees, frases descontextualitzades o, fins i tot, desitjos.

Per sort, d’uns anys ençà l’Espanyol ha professionalitzat la seva estructura, i avui algunes d’aquestes situacions de presumptes interessos s’han ventilat amb més naturalitat que anys enrere, tot i que hi ha excepcions. Començant per Valverde, que rep una nova bona nota –i ja en van…-, perquè se n’ha sabut desmarcar amb una naturalitat, una intel·ligència i un dòsi de psicologia que ha demostrat tenir des del primer dia que va trepitjar el vestidor blanc i blau. I seguint per la renovació d’Herrera. La seva bona feina el feia també potencial objectiu d’aquest tipus de notícia. Ell va i renova fins al 2010 per evitar suspicàcies i sense oposar cap tipus d’exigència. Amb això el club, i sobretot ell, donen als jugadors una confiança increïble. Herrera envia un missatge ben clar: “Ei, nanos, jo estic en aquest projecte sense rumiar-ho ni un minut”. En Paco és un home intel·ligent i sap que és el màxim responsable de l’àrea esportiva i que és qui pot donar tranquil·litat al vestidor. De nou, una jugada mestra del director esportiu més estimat pels pericos. L’entrenador i el director esportiu són els referents dels jugadors del primer equip i els que donen exemple als homes més joves, a aquells que arriben de nou al món del futbol si es comparen amb ells. I això han fet. Han donat exemple i han demostrat saber què necessita sentir un jugador, què s’ha de fer quan sents campanes repicar, i com es pot ventilar una “no-notícia” perquè acabi sent el que es mereix, és a dir, res.

A l’altra banda trobem aquells jugadors o directius que no han sabut gestionar aquestes situacions, tot i estar dintre del món futbolístic i dels mitjans des de fa anys. No pot ser que des de dintre del club es parli de l’interès del Barça per Valverde sense haver-ho parlat a casa i que per arreglar-ho es digui que es basava en el que s’havia dit als mitjans. No pot ser que els jugadors piquin l’ullet a l’equip que l’afició menys estima. No pot ser que vulguin estar a missa i repicant. Està bé l’honestedat i ser sincer. S’agraeix. Però sembla mentida que no sàpiguen que els periodistes tenen molta mala llet, i que qualsevol cosa que digui algú del món del futbol podrà ser utilitzada en la seva contra. Una mica d’intel·ligència, que no són nous en això.

“Hay que presumir más de ser perico”

(Entrevista publicada al BiB el dilluns 19 de novembre de 2007)

Agustín Rodríguez es un perico orgulloso de serlo. Narró los partidos del Espanyol de la 82 a la 89 y hoy es el Director de Comunicación de AENA. Como profesional de la radio recuerda especialmente la época de la UEFA, y como Director de Comunicación la dramática situación que vivieron los 400 pericos estafados en su viaje a Glasgow y la llegada de la Copa del Rey de hace 2 temporadas.

Duras horas las que vivieron los que no viajaron a Glasgow…
Sí, es una de las cosas que he vivido de forma más triste en el aeropuerto, no sólo como perico, sino como profesional.

¿Interviniste por perico?
A nivel de comunicación poco se podía hacer porque no sabíamos la situación del “timo”, pero desde AENA se intentó todo y lo que sí hicimos desde comunicación fue contactar con Pedro Tomás para intentar agilizarlo todo.

¿Se había visto una estafa parecida alguna vez, en el aeropuerto?
Yo no lo había visto nunca. He visto muchas cosas, pero algo así nunca.

A parte de esto, qué lástima de penaltis…
En el aeropuerto había todo un dispositivo ya montado para recibir a un equipo campeón de Europa. Estaba todo muy bien cubierto y preparado para recibirles como campeones… fue una verdadera lástima.

Imagino que gracias a este trabajo también habrás vivido buenos momentos…
Sí, la mejor anécdota fue cuando ganamos la Copa del Rey en el Bernabéu. La Copa la traía Calzón y fui la primera persona en tierras catalanas que tocó la Copa. Para mi fue un momento muy intenso y de mucha alegría.

Alegría como la que vive el equipo hoy. ¿Crees que se habla suficiente y bien de un Espanyol que se sale?
Sigo opinando que el Espanyol debería ser tratado mejor por los medios. Sólo hace falta escuchar la radio por la tarde y ver que hay mucha oferta de los otros y poca nuestra. Eso debería cambiar.

Como director de comunicación de AENA habrás tenido que lidiar mucho con los medios, por ejemplo con la adjudicación de la T-Sud. ¿Cómo se hace?
En nuestro caso la información que dimos llegó y la estrategia dio buenos resultados. Utilizamos la slow-communication, es decir, pedagogía hacia los medios para que entiendan qué es un aeropuerto, cómo funciona, etc. y que así nuestro mensaje llegue al periodista y éste lo sepa interpretar.

¿Modelo válido para el Espanyol?
No conozco el trabajo que se hace en el Espanyol, pero ahí hay un elemento muy distinto que no tiene un aeropuerto, que es la pasión. Los periodistas escriben desde los sentimientos, desde la militancia. Eso lo hace muy distinto.

En todo caso, ¿crees que se actúa bien desde el club a nivel comunicativo?
Creo que desde que se ha incorporado Xavi Andreu se hace un trabajo que se ve poco pero que se empieza a notar mucho. No sólo en comunicación, sino también en otros campos como el social.

¿Qué se sabe del avión del equipo?
No opera desde aquí, opera desde Girona y otros aeropuertos. Se hizo una presentación pero la verdad es que no sé qué acuerdos tiene Tarradellas con la empresa propietaria del avión, que es Girjet.

¿El avión no es de Sebastián Javier?
Lo que está claro es que no es propiedad del Espanyol y que ese avión tiene sólo un acuerdo con Sebastián Javier, porque no puede disponer de él cuando quiere.

 ¿Qué acuerdos?
Eso lo desconozco. Pero sí sé que un avión es rentable cuanto más vuela. Como el famoso avión no es propiedad del club hay que sacarle beneficios y por tanto hace horas de vuelo porque Girjet quiere sacar el máximo rendimiento a su flota.

Entiendo… ¿Por qué perico?
En mi casa todos éramos socios del Celta de Vigo y mi padre siempre nos invitó al favoritismo hacia el más pequeño, que no el más débil. Soy del Espanyol desde pequeño, con la dificultad que eso conlleva aquí.

Aquí y fuera…
Sí, pero creo que nos falta presumir más de ser pericos, de nuestra historia y de nuestro club. Hay que tener más orgullo perico. En las dos finales de la UEFA ha aparecido mucha gente que decía simpatizar con el equipo pero luego se esconden.

¿Mejor momento como perico?
A nivel personal cuando dieron la insignia de oro y brillantes a mi padre, y a nivel de equipo la fase de la UEFA del 88. En la última la afición estuvo también ejemplar, pero la comunión de aquella primera UEFA en Sarriá fue increíble.

Esperemos volver a montar ese dispositivo de Glasgow pronto…
Sería fantástico y estaríamos encantados…

Rumors enverinats

Ara ja no es conformen amb parlar dels jugadors que millor rendeixen. Comprovat que els nanos tenen el cap ben moblat i que no es desconcentren ni dient-los que marxaran al millor club del món, cobraran milers de milions d’euros i tindran totes les dones que vulguin, ara es parla del Txingurri. Objectiu: remenar la merda. Perquè ja em diran vostés quin de tots els mitjans que ha parlat de la sortida de Valverde ha citat alguna font, algún contacte, algún indici que faci creible la patranyada. És cert que Sebastián Javier ha replicat que no es fixin en Valverde, però tots sabem quina és la seva capacitat per no dir tot el que li passa pel cap.

Estic segur que el màxim interés que hi ha hagut a “l’altre equip de la ciutat” pel Txingurri ha estat una conversa similiar a això:

Txiqui: “Hostia, el cabrón del Txingu se está saliendo, me alegro por él… y nosotros así de jodidos…”

Laporta: “Home noi, doncs sí… Potser hauríem de fer fora el Raijkaard i portar-lo amb ell, no?”

Txiqui: “Hombre, me cae bien, pero vols dir?”

Laporta: “Què és aquest fum que surt de Laporta (somriu) del vestidor?!”

Txiqui: “Este olor a… Oh, no, otra vez!”

Txiqui i Laporta (alhora): “RAIJKAAAAARD!!!”

És difícil de creure que la cosa hagi anat més enllà. I és per això que l’objectiu de parlar avui del futur de Valverde coincideix, estranyament, amb un partit que arribarà en tres setmanes: l’Espanyol-Barça. O el que és el mateix, un equip enratxat i en forma contra un equip que no guanya fora. Tots sabem que per tal que el Barça aconsegueixi tres punts, el seu famós “entorn” és capaç de qualsevol cosa. No descartin desestabilitzar al técnic de l’equip rival, encara que aquest sigui l’Espanyol, l’altre equip de la ciutat per ells, que per fi viu temps d’alegria.

Este maravilloso año

 (Article publicat al Blanc i Blau el dilluns 12 de novembre de 2007)

Cambio de escenario. El gol en propia puerta de Aitor Ocio convertía este primer tercio de liga en uno de los mejores de los últimos cuarenta años. 22 puntos, el equipo en zona UEFA y a tiro de piedra de la zona Champions. El Espanyol ha conseguido reinventar una ilusión que tras la excelente temporada europea del año pasado era difícil de generar.

Mejor inicio. Los puntos conseguidos a estas alturas invitan al optimismo. Con los 22 actuales el equipo ha firmado el tercer mejor arranque de los últimos cuarenta años y se encuentra en la atalaya de la liga, oteando a sus rivales desde su privilegiado 5º lugar.

Va en serio. Se ha jugado ya un tercio de liga, 12 jornadas, y el equipo de Valverde sigue empeñado en estar arriba. Nada de medias tintas. A estas alturas de la liga el equipo cree ya en sus opciones y aprender de las otras veces que se ha empezado fuerte es uno de los objetivos prioritarios.

Precedentes dispares. En los últimos cuarenta años, el equipo sólo se ha visto dos veces con más puntos en la jornada doce: en la 95-96 (27 puntos) y en la 97-98 (23 puntos). En esas dos temporadas el equipo terminó 4º y 10º respectivamente. Dos referentes que sirven para ejemplificar qué puede ocurrir a partir de ahora: entrar en Europa o quedarse en la insulsa mitad de la tabla.

El equivalente. En la 72-73 el equipo dirigido por Santamaría consiguió justo la misma cifra de puntos si la liga hubiera sido de 3. El equipo andaba segundo con 17, que convertidos a liga de tres hubieran sido 22. Al final, el equipo terminó tercero con 45, 62 en una liga de tres. O lo que es lo mismo, en zona Champions.

Ritmo de Champions. Los hombres de Valverde parecen dispuestos a hacer soñar a esta afición. Zabaleta lo avisaba, y los resultados lo confirman. Si el equipo mantiene el tipo y no pierde fuelle, estos números son de Champions, aunque el equipo no esté todavía situado en esa zona.  De las tres veces que el equipo ha sumado más de 22 puntos en la jornada 12, dos ha acabado la liga en lo que hoy supondría zona Champions. La lástima fue que entonces no viajaban cuatro equipos a la máxima competición continental. No hay que olvidar, sin embargo, que en la 97-98 el equipo tenía 23 puntos en el primer tercio de liga y terminó décimo.

Buen momento. El equipo se gusta y eso se nota en el juego y en la confianza. El Espanyol de Valverde consigue puntuar en dos de cada tres partidos. El equipo gana a los grandes y empieza a ganar a los rivales más modestos y en casa. Y también es capaz de remontar partidos. El equipo ha empezado perdiendo en Valencia (1-2), Mallorca (2-2) y Santander (1-1) y ayer en Montjuic y ha conseguido rehacerse. Algo que como ayer Riera comentaba, “otros años no éramos capaces de hacer”. El de Manacor, uno de los responsables de esta situación, sabe que este año están enchufados.

Con la calma. Eso sí. Que el equipo esté hoy en una situación privilegiada no debe hacer precipitarse a la afición hacia la exigencia de una gran clasificación final. Lo que se consiga por encima de los objetivos lógicos del equipo debe ser bienvenido y gozado. Tamudo sabe bien de qué va esto, y ayer ya lo avisaba cuando decía que “llevo muchos años aquí y las he visto de todos los colores”. Esto no son matemática, sino fútbol, y de aquí a final de temporada está todo por ver. Es decir, a gozar del momento y de lo que llegue en blanquiazul.

“Honrat? No, conforme a les regles del mercat”

(Opinió publicada al Blanc i Blau el dissabte 10 de novembre de 2007)

Un dels personatges de Stefano Benni diu que avui dia pel que fa als negocis “’honrats’ és un terme vell, parlem de ‘conformes a les regles del mercat’”. Dic això perquè fa uns dies em va trucar un bon amic perico que ha estat pare per segona vegada i em va explicar, tot exaltat: “tio, m’han enviat una carta al meu nom i amb l’escut del Barça oferint-me preus especials pel meu nano de 4 mesos! Gairebé em dóna algo quan vaig veure el meu nom al costat d’aquell escut!”. La cosa no acabava aquí. Quan el petit va néixer, a l’hospital de Granollers, van donar-li la canastreta i a dins hi va poder trobar un fantàstic còmic dels Barça Toons.
La cosa s’ajuntava irremeiablement al meu cap amb el famós i polèmic vídeo de les tres bessones. Això que va passar al meu amic és, possiblement, menys greu que l’edició d’un vídeo finançat amb els impostos de pericos i aficionats a d’altres equips perquè vull imaginar que regalar la revisteta forma part d’un acord de màrqueting entre el Barça i l’hospital. Tot i amb això, la sanitat es paga amb diners públics i s’haurien de tenir en compte les diferents sensibilitats dels usuaris i provar de filtrar les publicacions que s’hi regalen. No veig a l’hospital regalant la publicació d’Esquerra o de Ciutadans. I també és menys greu perquè vull imaginar que les dades del naixement no les va facilitar l’hospital al Barça sense el consentiment del meu amic –que em va negar haver donat cap permís-. Imaginat això, que costa, em trec el barret i s’ha de reconèixer: el Barça ha fet una operació de màrqueting salvatge, agressiu, sense compassió i sense edat que en l’entorn ultraliberal que vivim és perfectament vàlid.
És en aquest context quan la frase d’Stefano Benni cobra especial força. La paraula honradesa –o ètica- ha desaparegut del diccionari de la llengua catalana –i espanyola- o, com a mínim, ha passat darrera d’altres com “negoci”, “diners” o “competència”.
Encara abans d’ahir, a la 2, es parlava del tema de les tres bessones i cap personatge polític era capaç de reconèixer la gravetat de la qüestió. Estan encegats amb una única realitat, la seva, i no volen veure’n cap altra. Entre una classe dirigent poc sensible i una dinàmica econòmica totalment adversa on el peix gran sempre acaba menjant-se al petit i on l’ètica i l’honradesa van desaparèixer fa temps, l’Espanyol ha d’estar molt alerta, preparar-se per les que arribaran i sobretot buscar fórmules per arribar a la gent. Els pericos encara creiem en la honradesa, però no podem confiar en que canviïn les dinàmiques globals.