Paco i Ernesto, fets de bona fusta
Publicat per Israel Peralta a Novembre 19, 2007
(Opinió publicada al Blanc i Blau el dilluns 19 de novembre de 2007)
La renovació de Paco Herrera fins al 2010 i les declaracions de Valverde assegurant que complirà el contracte que te signat amb l’Espanyol són el tipus de notícia que mostra com s’han de fer les coses. Avui és estrany el dia en que no es parla de l’Espanyol com si demà hagués de quedar-se buit perquè tothom haurà abandonat la nau, i és en aquests moments quan un professional pot demostrar, amb fets, si està o no fet de bona fusta. Tenint en compte el gran moment de l’equip i coneixent com ha actuat la premsa quan l’Espanyol ha funcionat una mica, el que passa aquests dies es pot considerar fins i tot normal, perquè el club viu des de fa tres anys un dels moments més dolços de tota la seva història. Des de fóra, i el que es pitjor, a vegades des de dintre mateix, es disparen els rumors que no estan fonamentats en res més que idees, frases descontextualitzades o, fins i tot, desitjos.
Per sort, d’uns anys ençà l’Espanyol ha professionalitzat la seva estructura, i avui algunes d’aquestes situacions de presumptes interessos s’han ventilat amb més naturalitat que anys enrere, tot i que hi ha excepcions. Començant per Valverde, que rep una nova bona nota –i ja en van…-, perquè se n’ha sabut desmarcar amb una naturalitat, una intel·ligència i un dòsi de psicologia que ha demostrat tenir des del primer dia que va trepitjar el vestidor blanc i blau. I seguint per la renovació d’Herrera. La seva bona feina el feia també potencial objectiu d’aquest tipus de notícia. Ell va i renova fins al 2010 per evitar suspicàcies i sense oposar cap tipus d’exigència. Amb això el club, i sobretot ell, donen als jugadors una confiança increïble. Herrera envia un missatge ben clar: “Ei, nanos, jo estic en aquest projecte sense rumiar-ho ni un minut”. En Paco és un home intel·ligent i sap que és el màxim responsable de l’àrea esportiva i que és qui pot donar tranquil·litat al vestidor. De nou, una jugada mestra del director esportiu més estimat pels pericos. L’entrenador i el director esportiu són els referents dels jugadors del primer equip i els que donen exemple als homes més joves, a aquells que arriben de nou al món del futbol si es comparen amb ells. I això han fet. Han donat exemple i han demostrat saber què necessita sentir un jugador, què s’ha de fer quan sents campanes repicar, i com es pot ventilar una “no-notícia” perquè acabi sent el que es mereix, és a dir, res.
A l’altra banda trobem aquells jugadors o directius que no han sabut gestionar aquestes situacions, tot i estar dintre del món futbolístic i dels mitjans des de fa anys. No pot ser que des de dintre del club es parli de l’interès del Barça per Valverde sense haver-ho parlat a casa i que per arreglar-ho es digui que es basava en el que s’havia dit als mitjans. No pot ser que els jugadors piquin l’ullet a l’equip que l’afició menys estima. No pot ser que vulguin estar a missa i repicant. Està bé l’honestedat i ser sincer. S’agraeix. Però sembla mentida que no sàpiguen que els periodistes tenen molta mala llet, i que qualsevol cosa que digui algú del món del futbol podrà ser utilitzada en la seva contra. Una mica d’intel·ligència, que no són nous en això.
