Entrevista publicada al Blanc i Blau el 28 de gener de 2008
“No es pot ser crític sense ser autocrític”
“Tocar fons, el patiment o el fracàs enriqueixen més que l’èxit”
“No suplanta una família, però té efectes semblants”
Polipoeta, psicòleg i columnista. Rafael Metlikovez radiografia l’Espanyol cada dues setmanes a la seva “crònica socioesportiva” de l’edició catalana d’El País. En els seus escrits es parla més de la naturalesa del club que dels seus jugadors. Gairebé es pot dir que en fa una radiografia antropològica, com si els aficionats de l’Espanyol convertissin al club en un ésser humà, autònom i amb personalitat. Explica l’Espanyol. A més, és el 50% dels Accidents Polipoétics, que des de 1991 s’han erigit com uns dels representants més destacats d’aquest art minoritari a Espanya. Volem compartir una d’aquestes radiografies blanc i blaves amb ell.
- Al curtmetratge Pelayo36 et preguntes per què la gent fa el que fa. Per què el perico es del Espanyol?
No puc parlar per tothom, però crec que hi ha cert sentiment de resistència, perquè som minoritaris, perquè és com estar a les catacumbes, perquè representa anar a la contra… A més en el meu cas va amb la meva manera de ser perquè també és un club humil.
- Com a psicòleg, creus que els pericos tenim una psicosi o una paranoia mediàtica, o les nostres queixes estan fonamentades?
Hi ha una realitat on el Barça és el club mediàtic, i si volem més tros de pastís ens l’hem de guanyar, i això s’aconsegueix jugant bé. No aguanto la paranoia o els quejicas perquè no es pot ser crític sense ser autocrític i si s’ofereix poc no es pot esperar obrir un TN.
- Vols dir que estem una mica desequilibrats, els pericos…
De fet no. Tocar fons enriqueix, l’home aprèn més del fracàs i la dificultat que de l’èxit. Els pericos estem més acostumats al patiment i d’això aprenem, fins i tot més enllà del futbol.
- Ser de l’Espanyol encara tindrà finalitats terapèutiques…
Ser perico és beneficiós perquè aprens i a més es creen connexions molt especials amb els altres pericos, perquè comparteixes un sentiment que a més és minoritari.
- S’acostuma a dir que és com una família…
Clar que no suplanta una família, però té un efecte semblant. Vaig sol al camp i provo d’anar a tots els partits. Allà tinc al costat al senyor Fanlo avi. Aquest home ha perdut en molt poc temps la dóna i un fill i només ens coneixem del camp, però quan t’explica això davant d’un camp de futbol es crea una connexió increïble amb aquella persona entorn a un joc i un equip.
- Polipoesia…
És, per anar ràpid, recitar poesia a llocs públics de manera popular i divertida. Amb els Accidents Polipoetics, en Xavier i jo intentem fer reflexionar entretenint i amb sentit de l’humor, bàsic per escoltar-nos.
- La polipoesia és l’Espanyol i la poesia el Barça?
L’Espanyol és més quotidià, més vulgar en el bon sentit de la paraula, la Catalunya popular, mentre el Barça és l’excel·lència i la burgesia.
- N’heu dedicat alguna a l’Espanyol?
De moment no. A més en Xavier és del Barça. Hem tocat el futbol quan vem narrar el cop d’estat del 23-F com si fos un partit de futbol, però poca cosa més.
- S’acostuma a dir que el futbol és una de les eines més poderoses per instrumentalitzar la gent, fenomen que critiqueu amb els Accidents Polipoétics.
El futbol pot idiotitzar molt, o millor, mostrar la idiotesa d’alguns. El problema no és el futbol. Si un és idiota, al camp mostrarà que ho és. A vegades m’esgarrifo de com un pare amb el fill pot dir coses tan indignes amb l’excusa del futbol. Ho trobo un triomf de la idiotesa i un fracàs del sistema educatiu.
- Hi ha gent que es transforma en un camp de futbol.
Et pots transformar de diferents maneres. En Luís García per mi n’és un gran exemple. És un jugador que lluita per la samarreta i va sempre a per tot, però és respectuós amb el contrari i no és agressiu. Mostra uns valors extraordinaris que crec que haurien de ser els del futbol. A la grada moltes vegades la gent es transforma perquè hi aboca moltes frustracions que no tenen res a veure amb el futbol.
- Ens quedarem millor amb les coses bones que hem comentat abans.
El futbol en sí no és una cosa que idiotitzi o que sigui dolenta. Crea vincles molt macos i mou sentiments. Jo mateix vaig anar amb el meu pare, que és culé, a Glasgow. Ha estat l’únic viatge que hem fet ell i jo sols. I va ser gràcies al futbol. S’ha de buscar aquesta màgia.
