Jaume Sabater “El llibre és una forma de fer espanyolisme”

Després de “La Sombra de Leverkusen”, l’incansable Jaume Sabater torna aquest any amb una història de ficció i misteri que viatja paral·lela a la de l’Espanyol i a una nissaga d’aficionats que tenen en el seu poder un coneixement molt especial. De nou, Sabater ens ofereix una història addictiva, desbordant d’imaginació i amb un element blanc i blau que la converteix en imprescindible per qualsevol aficionat a l’equip.

Nou llibre relacionat amb l’Espanyol. Li ha agafat el gust?
Sempre m’ha agradat escriure, i quan ho faig parlant de l’Espanyol no només gaudeixo jo, també els aficionats a l’equip. Així gaudim tots.

Amb què es trobarà el lector aquesta vegada?
A diferència de “La sombra de Leverkusen” tota la història transcorre al passat. Comença l’any 1314 amb l’execució de l’últim mestre del temple, Jacob de Molay i viatja fins a l’any 2007, amb el partit de Glasgow a l’horitzó.

Al 1314 no existia l’Espanyol!
La relació l’haurà d’anar trobant el lector. Sí que hi ha una relació, però prefereixo  que els lectors la trobin a mesura que llegeixin la novel·la.

També hi surt Colom…
Si, de fet és el següent pas a la història. L’any 1492 i la trobada dels dos mons forma el gruix del segon capítol, i li asseguro que també té relació amb l’equip.

Continuï…
Després es fa un salt gran. Ja passem a l’any 1940 i la consecució de la segona Copa d’Espanya. I al següent capítol ja entrem a l’any de les grans golejades, el 1951, quan es va aconseguir el 6-0 amb el Barça i el 7-1 amb el Madrid. Els protagonistes les viuen directament.

No serà llarguíssim això?
No, perquè després ja es fa un nou salt i ens situem a la UEFA de l’any passat. Hi ha una relació generacional, però el darrer personatge i els desplaçaments de la UEFA de l’any passat en són els principals protagonistes.

Hi ha una combinació d’elements difícil d’imaginar en un llibre.
Hi ha una trama novel·lesca esquitxada per realitat històrica i que també gira entorn a la trajectòria de l’equip. Sóc historiador, perico i m’agrada escriure perquè idees i imaginació no me’n falten. Amb aquesta novel·la s’han trobat aquestes tres vessants.

A més la documentació de les ciutats serveix gairebé de guia turística.
Vaig fer de guia turístic, m’agrada viatjar i als llocs on va jugar l’Espanyol hi he estat. Aprofitant l’aventura i els coneixements que tinc m’agrada aturar-me a descriure algunes zones de les ciutats que visita el protagonista i que casualment coincideixen amb els desplaçaments de l’equip.

Si repeteix és perquè li va agradar l’experiència de “La sombra de Leverkusen”.
Va ser una experiència fantàstica. Es van fer diverses presentacions i vaig rebre moltes felicitacions i ànims per part de la gent de l’Espanyol. Alguna gent m’ha comentat que hi ha escenes que li havien posat la pell de gallina. I fins i tot hi ha gent que m’ha confessat que els havia fet llegir un llibre des de feia molt de temps. Tot això és molt gratificant.

I repeteix fórmula.
Sí. És una història lineal que no va endavant i endarrere en el temps, hi ha intriga, història, tensió, amor, erotisme… És una novel·la que també podria llegir un culé, però segur que a un perico li agradarà molt més.

Ha costat més parir una segona història amb l’Espanyol com a rerefons?
M’ha costat igual. Tinc imaginació i conec bé els temes dels que hi parlo. L’anterior llibre era totalment ficció excepte la història del club, mentre que en aquest cas hi ha més elements del passat i el present de l’equip. I quan m’ha faltat informació, l’he buscada. Molta de la UEFA l’he treta precisament del Blanc i Blau.

Segon any que amb el Sant Jordi arriba un llibre de l’Espanyol escrit per en Jaume Sabater. Es convertirà en una tradició?
Tant de bo! Idees en tinc i ganes també. Si tinc l’opció de publicar i la gent continua tenint interès jo continuaré escrivint. És una petita forma de fer espanyolisme.

I una altra forma és comprar-lo i llegir-lo.
Jo recomano als pericos que el comprin perquè és una novel·la que es llegeix ràpid, que és distreta i que es pot gaudir a la platja o a la terrassa d’un bar tranquil·lament. I a més els pericos gaudiran amb els passatges dedicats a l’equip.

Una darrera concessió… El protagonista llegeix el Blanc i Blau?
Per descomptat! És la primera cosa que fa quan aterra de nou a Catalunya.

Rafael Metlikovez: “Ser perico és beneficiós”

Entrevista publicada al Blanc i Blau el 28 de gener de 2008

“No es pot ser crític sense ser autocrític”

“Tocar fons, el patiment o el fracàs enriqueixen més que l’èxit”

“No suplanta una família, però té efectes semblants”

Polipoeta, psicòleg i columnista. Rafael Metlikovez radiografia l’Espanyol cada dues setmanes a la seva “crònica socioesportiva” de l’edició catalana d’El País. En els seus escrits es parla més de la naturalesa del club que dels seus jugadors. Gairebé es pot dir que en fa una radiografia antropològica, com si els aficionats de l’Espanyol convertissin al club en un ésser humà, autònom i amb personalitat. Explica l’Espanyol. A més, és el 50% dels Accidents Polipoétics, que des de 1991 s’han erigit com uns dels representants més destacats d’aquest art minoritari a Espanya. Volem compartir una d’aquestes radiografies blanc i blaves amb ell.

- Al curtmetratge Pelayo36 et preguntes per què la gent fa el que fa. Per què el perico es del Espanyol?
No puc parlar per tothom, però crec que hi ha cert sentiment de resistència, perquè som minoritaris, perquè és com estar a les catacumbes, perquè representa anar a la contra… A més en el meu cas va amb la meva manera de ser perquè també és un club humil.

- Com a psicòleg, creus que els pericos tenim una psicosi o una paranoia mediàtica, o les nostres queixes estan fonamentades?
Hi ha una realitat on el Barça és el club mediàtic, i si volem més tros de pastís ens l’hem de guanyar, i això s’aconsegueix jugant bé. No aguanto la paranoia o els quejicas perquè no es pot ser crític sense ser autocrític i si s’ofereix poc no es pot esperar obrir un TN.

- Vols dir que estem una mica desequilibrats, els pericos…
De fet no. Tocar fons enriqueix, l’home aprèn més del fracàs i la dificultat que de l’èxit. Els pericos estem més acostumats al patiment i d’això aprenem, fins i tot més enllà del futbol.
- Ser de l’Espanyol encara tindrà finalitats terapèutiques…
Ser perico és beneficiós perquè aprens i a més es creen connexions molt especials amb els altres pericos, perquè comparteixes un sentiment que a més és minoritari.

- S’acostuma a dir que és com una família…
Clar que no suplanta una família, però té un efecte semblant. Vaig sol al camp i provo d’anar a tots els partits. Allà tinc al costat al senyor Fanlo avi. Aquest home ha perdut en molt poc temps la dóna i un fill i només ens coneixem del camp, però quan t’explica això davant d’un camp de futbol es crea una connexió increïble amb aquella persona entorn a un joc i un equip.

- Polipoesia…
És, per anar ràpid, recitar poesia a llocs públics de manera popular i divertida. Amb els Accidents Polipoetics, en Xavier i jo intentem fer reflexionar entretenint i amb sentit de l’humor, bàsic per escoltar-nos.

- La polipoesia és l’Espanyol i la poesia el Barça?
L’Espanyol és més quotidià, més vulgar en el bon sentit de la paraula, la Catalunya popular, mentre el Barça és l’excel·lència i la burgesia.

- N’heu dedicat alguna a l’Espanyol?
De moment no. A més en Xavier és del Barça. Hem tocat el futbol quan vem narrar el cop d’estat del 23-F com si fos un partit de futbol, però poca cosa més.

- S’acostuma a dir que el futbol és una de les eines més poderoses per instrumentalitzar la gent, fenomen que critiqueu amb els Accidents Polipoétics.
El futbol pot idiotitzar molt, o millor, mostrar la idiotesa d’alguns. El problema no és el futbol. Si un és idiota, al camp mostrarà que ho és. A vegades m’esgarrifo de com un pare amb el fill pot dir coses tan indignes amb l’excusa del futbol. Ho trobo un triomf de la idiotesa i un fracàs del sistema educatiu.

- Hi ha gent que es transforma en un camp de futbol.
Et pots transformar de diferents maneres. En Luís García per mi n’és un gran exemple. És un jugador que lluita per la samarreta i va sempre a per tot, però és respectuós amb el contrari i no és agressiu. Mostra uns valors extraordinaris que crec que haurien de ser els del futbol. A la grada moltes vegades la gent es transforma perquè hi aboca moltes frustracions que no tenen res a veure amb el futbol.

- Ens quedarem millor amb les coses bones que hem comentat abans.
El futbol en sí no és una cosa que idiotitzi o que sigui dolenta. Crea vincles molt macos i mou sentiments. Jo mateix vaig anar amb el meu pare, que és culé, a Glasgow. Ha estat l’únic viatge que hem fet ell i jo sols. I va ser gràcies al futbol. S’ha de buscar aquesta màgia.

Manel Lucas: “El llibre reflecteix què és ser de l’Espanyol i prou”

(Entrevista publicada al BiB el dijous 29 de novembre de 2007)

“La meva visió de l’Espanyol no és gens insòlita, la majoria de pericos són com jo”

“Quan em preguntin per què ser perico diré ‘té, llegeix això!’”

 “Explicar una filiació esportiva no és racional, ni la nostra ni la de ningú”

En Manel Lucas, conegut sobretot per les seves imitacions de Lluís Llach i Franco al Polònia de TV3, per la seva excel·lent tasca com a coconductor del Minoria Absoluta de Rac1 i per la seva opinió que publica a El Periódico, és perico. I ho ha volgut explicar a tothom al seu llibre: “Sóc perico, i què!”. 140 pàgines de delit blanc i blau que expliquen, a propis i estranys, què significa ser perico a Catalunya i desmunta uns quants tòpics que alguns s’entesten a fer-nos sentir massa sovint. Una autèntica injecció d’orgull pel perico i un repàs a l’aficionat –sobretot culé- que pensa que ser de l’Espanyol comporta tantes altres coses com ser del Madrid o “poc català”. Una delícia de lectura per a tots els pericos que estimen l’Espanyol sense anar més enllà.

Per què aquest llibre?
La idea sorgeix a partir de l’Ernest Folch, que per cert és un culé de pedra picada. M’encarrega un llibre que doni a conèixer la visió del que és ser de l’Espanyol per una persona que és catalana, fins i tot catalanista. En realitat aquest és un dels perfils més comuns a l’Espanyol però molta gent ho desconeix. El llibre vol ajudar a mostrar com és la majoria de l’afició blanc i blava i què vol dir ser de l’Espanyol i prou, sense altres elements.

Sense connotacions polítiques.
La meva visió de l’Espanyol no és gens insòlita, i de fet la majoria de pericos que conec són com jo. De l’Espanyol, sense cap altra connotació. En algunes cases som de l’Espanyol i en d’altres del Barça, i no hi ha més explicacions més enllà d’això.

Suposo que és gairebé una cosa que surt de dins…
Fa molts anys que sóc perico. De fet, des de que vaig néixer. i com tots moltes vegades he hagut d’explicar les coses a la gent. Amb el llibre me n’he adonat que hi ha moltes coses que volia dir. A partir d’ara quan em preguntin sobre el fet de ser de l’Espanyol podré dir: “té, llegeix això!”.

Com s’explica una cosa tan especial com ser perico?
Explicar una filiació esportiva no és racional, ni la nostra ni la de ningú. He intentat explicar l’univers perico sobre el que gira el debat intern, quins són els nostres mites, la relació amb el Barça, la massa social de l’Espanyol, la personalitat del club, el seu nom, la presència dels grups d’extrema dreta, la suposada relació amb el franquisme…

Parlant del nom, és el punt on menys et mulles… És massa controvertit?
No, és que jo mateix tinc dues visions. Sóc conscient que dir-se Espanyol a la Catalunya actual és un problema que quan es va batejar al club no existia i no tenia les connotacions que te avui, tot i que els pericos no associem Espanyol a cap altra cosa quan parlem de futbol. Però per l’altra entenc el pes de la tradició i la importància d’un nom.

El llibre ajuda molt a entendre l’Espanyol, però… el pot llegir un culé?
Sí, i per això al llibre es parla del Barça, potser una mica massa. Es fan comparacions, com quan dic que el seu Laudrup és el nostre Lauridsen, i ho he fet per explicar aquests sentiments, que a vegades són molt complicats d’entendre.

Però a un perico també li aportarà coses…
Un perico pot veure’s-hi reflectit i veure en paper coses amb les que coincideix i que pensa. D’altres que no pensin com jo veuran una altra visió que existeix dintre de l’Espanyol i que crec que és majoritària.

A part de comparacions amb el Barça, també en fas força amb la religió o la política… L’Espanyol és tan important com aquests temes?
No! L’Espanyol ho és molt més que ser de qualsevol religió! (Rialles) En alguns punts sí que es toquen aquests elements, perquè ser de l’Espanyol comporta un Corpus, uns mites propis, uns sobreentesos a l’hora de parlar entre pericos…

Potser la gent té com a referència l’humor que fas amb el Polònia i el Minoria, però el llibre, tot i alguns tocs d’humor, és força seriós…
Acostumo a alternar les dues fórmules, però depèn molt de coses tan arbitràries com l’estat d’ànim a l’hora d’escriure. Al llibre s’hi expliquen coses que fa molt temps que penso i potser per això és més seriós. No tenia una estructura gaire clara abans d’escriure’l, a part dels capítols i dels temes que volia tractar, que van ser el guió que vaig seguir.

El llibre és realment una injecció de moral. Dius que els pericos hem de deixar el victimisme i lluitar de forma positiva. El llibre sembla fet per això.
El llibre sorgeix de la proposta que em fa l’Ernest Folch i no tenia aquesta finalitat, però sí que penso que hem de deixar de dir que els mitjans no parlen de nosaltres i fer que ho facin, encara que sigui per obligació a partir de victòries i fites.

Com la d’aquest dissabte…
Aquest dissabte el favorit és el Barça però guanyarà l’Espanyol!

Quina sensació poder-los passar a la classificació!
A mi em fa molta més gràcia la sensació d’estar molt bé sense comparar-nos amb ningú. Preferiria guanyar tres partits més seguits encara que quedessin setmanes pel derbi. Em satisfà molt més la sensació de guanyar, o que et marquin al començament del partit i estar tranquil perquè tens confiança en poder remuntar.

Et tornem els agraïments que ens dones al llibre. Gràcies per explicar al món què és ser perico!
Agraït a vosaltres i a tots aquells que, en la mesura que sigui, m’han ajudat a fer aquest llibre.

“Hay que presumir más de ser perico”

(Entrevista publicada al BiB el dilluns 19 de novembre de 2007)

Agustín Rodríguez es un perico orgulloso de serlo. Narró los partidos del Espanyol de la 82 a la 89 y hoy es el Director de Comunicación de AENA. Como profesional de la radio recuerda especialmente la época de la UEFA, y como Director de Comunicación la dramática situación que vivieron los 400 pericos estafados en su viaje a Glasgow y la llegada de la Copa del Rey de hace 2 temporadas.

Duras horas las que vivieron los que no viajaron a Glasgow…
Sí, es una de las cosas que he vivido de forma más triste en el aeropuerto, no sólo como perico, sino como profesional.

¿Interviniste por perico?
A nivel de comunicación poco se podía hacer porque no sabíamos la situación del “timo”, pero desde AENA se intentó todo y lo que sí hicimos desde comunicación fue contactar con Pedro Tomás para intentar agilizarlo todo.

¿Se había visto una estafa parecida alguna vez, en el aeropuerto?
Yo no lo había visto nunca. He visto muchas cosas, pero algo así nunca.

A parte de esto, qué lástima de penaltis…
En el aeropuerto había todo un dispositivo ya montado para recibir a un equipo campeón de Europa. Estaba todo muy bien cubierto y preparado para recibirles como campeones… fue una verdadera lástima.

Imagino que gracias a este trabajo también habrás vivido buenos momentos…
Sí, la mejor anécdota fue cuando ganamos la Copa del Rey en el Bernabéu. La Copa la traía Calzón y fui la primera persona en tierras catalanas que tocó la Copa. Para mi fue un momento muy intenso y de mucha alegría.

Alegría como la que vive el equipo hoy. ¿Crees que se habla suficiente y bien de un Espanyol que se sale?
Sigo opinando que el Espanyol debería ser tratado mejor por los medios. Sólo hace falta escuchar la radio por la tarde y ver que hay mucha oferta de los otros y poca nuestra. Eso debería cambiar.

Como director de comunicación de AENA habrás tenido que lidiar mucho con los medios, por ejemplo con la adjudicación de la T-Sud. ¿Cómo se hace?
En nuestro caso la información que dimos llegó y la estrategia dio buenos resultados. Utilizamos la slow-communication, es decir, pedagogía hacia los medios para que entiendan qué es un aeropuerto, cómo funciona, etc. y que así nuestro mensaje llegue al periodista y éste lo sepa interpretar.

¿Modelo válido para el Espanyol?
No conozco el trabajo que se hace en el Espanyol, pero ahí hay un elemento muy distinto que no tiene un aeropuerto, que es la pasión. Los periodistas escriben desde los sentimientos, desde la militancia. Eso lo hace muy distinto.

En todo caso, ¿crees que se actúa bien desde el club a nivel comunicativo?
Creo que desde que se ha incorporado Xavi Andreu se hace un trabajo que se ve poco pero que se empieza a notar mucho. No sólo en comunicación, sino también en otros campos como el social.

¿Qué se sabe del avión del equipo?
No opera desde aquí, opera desde Girona y otros aeropuertos. Se hizo una presentación pero la verdad es que no sé qué acuerdos tiene Tarradellas con la empresa propietaria del avión, que es Girjet.

¿El avión no es de Sebastián Javier?
Lo que está claro es que no es propiedad del Espanyol y que ese avión tiene sólo un acuerdo con Sebastián Javier, porque no puede disponer de él cuando quiere.

 ¿Qué acuerdos?
Eso lo desconozco. Pero sí sé que un avión es rentable cuanto más vuela. Como el famoso avión no es propiedad del club hay que sacarle beneficios y por tanto hace horas de vuelo porque Girjet quiere sacar el máximo rendimiento a su flota.

Entiendo… ¿Por qué perico?
En mi casa todos éramos socios del Celta de Vigo y mi padre siempre nos invitó al favoritismo hacia el más pequeño, que no el más débil. Soy del Espanyol desde pequeño, con la dificultad que eso conlleva aquí.

Aquí y fuera…
Sí, pero creo que nos falta presumir más de ser pericos, de nuestra historia y de nuestro club. Hay que tener más orgullo perico. En las dos finales de la UEFA ha aparecido mucha gente que decía simpatizar con el equipo pero luego se esconden.

¿Mejor momento como perico?
A nivel personal cuando dieron la insignia de oro y brillantes a mi padre, y a nivel de equipo la fase de la UEFA del 88. En la última la afición estuvo también ejemplar, pero la comunión de aquella primera UEFA en Sarriá fue increíble.

Esperemos volver a montar ese dispositivo de Glasgow pronto…
Sería fantástico y estaríamos encantados…