Ni els uns ni els altres

Tot i que el títol casaria perfectament amb el resultat d’ahir, no em refereixo a l’empat i al repartiment de punts. Repartiment, per cert, que tal i com va anar el partit ens hauria de deixar un regust dolç. Entre nosaltres, l’Espanyol només va jugar 30 minuts. La resta del partit, va ballar a gust dels culés. Però com diu un dels nombrosos tòpics futbolístics el que importa és el resultat, i l’empat ens permet seguir somiant amb coses grans i dormir a la zona europea veient en la distància les places més insípides de la classificació.

Em refereixo, ara sí, a la presència dels Boixos Nois a Montjuic. Fa temps que l’afició blanc i blava demana que els aficionats més radicals marxin de les graderies de Montjuic. Amb el partit de dissabte el club va negar als Brigadas els descomptes que oferia a tots els socis, cosa que els va fer parlar d’intolerància i discriminació, precisament a ells. Era curiós veure queixar-se d’un tracte discriminatori a un col·lectiu que té per idioma la violència i la intimidació, el racisme i el feixisme per ideologies i per norma la intolerància amb qualsevol opció –sexual, política o idiomàtica- que no sigui la seva. També parlaven de drets i deures. Bé, però els informo, per si ells no ho saben, que apel·laven al dret a la igualtat, és a dir, un dret humà. Si és que han canviat la seva postura envers als drets humans, i ara en són ferms defensors, que facin una nota pública anunciant-ho, perquè la resta d’aficionats encara no ho sabem. Fins aquí el club va actuar escoltant els desitjos de la major part de l’afició.

El que no s’entén és que es deixi amb tanta llegueresa que n’entrin de l’equip contrari. Si la directiva fa l’esforç, que des d’aquí aplaudim, d’intentar evitar la presència de radicals del seu equip, que faci el mateix amb els contraris. La presència dels Boixos Nois a Montjuic hauria d’estar vetada. Perquè cada any fan el mateix, perquè l’any passat la Curva –que no és un grup violent- va quedar-se fora durant tot el derbi al Camp Nou, perquè no entren ni al seu camp, perquè no són aficionats al futbol sinó aficionats a moltes altres coses com la provocació, la intimidació i la violència i perquè en realitat tots aquests grups es retroalimenten de l’odi que es generen entre ells. No hi ha debat moral ni econòmic. Els seguidors que utilitzen el futbol per generar violència no han de tenir cabuda a cap estadi, i menys al nostre. Més quan ja són coneguts i tots sabem com actuen, perquè any rere any es repeteix la mateixa història.

A més, la passivitat de la policia catalana espantava. Ahir els radicals culés van actuar fins i tot pitjor que normalment, però això no va ser suficient perquè la policia els aturés. Van trencar cadires, van llençar-les als aficionats de la part inferior del camp, van provocar contínuament i, el més greu, van llançar una bengala als aficionats pericos. A nens, avis i famílies que només anaven a veure un derbi i a passar-ho bé. Però ells això no ho entenen. Només entenen que el futbol serveix com a pretext per justificar la violència, l’agressió i fins i tot el dolor físic. Però una vegada dintre, i una vegada la policia constata que uns personatges estan agredint a una part important de l’afició espanyolista, què justifica que no s’actuï? Els aficionats culés van estar llançant objectes durant més d’una hora i mitja i ningú va ser capaç d’aturar-ho.

Per simple seguretat de l’afició blanc i blava el club hauria de recordar l’any que ve el comportament dels aficionats blaugrana i la passivitat dels mossos d’esquadra, i negar les entrades a aquests grups que només arriben a Montjuic amb l’objectiu de buscar brega i fer mal als altres.

Paco i Ernesto, fets de bona fusta

(Opinió publicada al Blanc i Blau el dilluns 19 de novembre de 2007)

La renovació de Paco Herrera fins al 2010 i les declaracions de Valverde assegurant que complirà el contracte que te signat amb l’Espanyol són el tipus de notícia que mostra com s’han de fer les coses. Avui és estrany el dia en que no es parla de l’Espanyol com si demà hagués de quedar-se buit perquè tothom haurà abandonat la nau, i és en aquests moments quan un professional pot demostrar, amb fets, si està o no fet de bona fusta. Tenint en compte el gran moment de l’equip i coneixent com ha actuat la premsa quan l’Espanyol ha funcionat una mica, el que passa aquests dies es pot considerar fins i tot normal, perquè el club viu des de fa tres anys un dels moments més dolços de tota la seva història. Des de fóra, i el que es pitjor, a vegades des de dintre mateix, es disparen els rumors que no estan fonamentats en res més que idees, frases descontextualitzades o, fins i tot, desitjos.

Per sort, d’uns anys ençà l’Espanyol ha professionalitzat la seva estructura, i avui algunes d’aquestes situacions de presumptes interessos s’han ventilat amb més naturalitat que anys enrere, tot i que hi ha excepcions. Començant per Valverde, que rep una nova bona nota –i ja en van…-, perquè se n’ha sabut desmarcar amb una naturalitat, una intel·ligència i un dòsi de psicologia que ha demostrat tenir des del primer dia que va trepitjar el vestidor blanc i blau. I seguint per la renovació d’Herrera. La seva bona feina el feia també potencial objectiu d’aquest tipus de notícia. Ell va i renova fins al 2010 per evitar suspicàcies i sense oposar cap tipus d’exigència. Amb això el club, i sobretot ell, donen als jugadors una confiança increïble. Herrera envia un missatge ben clar: “Ei, nanos, jo estic en aquest projecte sense rumiar-ho ni un minut”. En Paco és un home intel·ligent i sap que és el màxim responsable de l’àrea esportiva i que és qui pot donar tranquil·litat al vestidor. De nou, una jugada mestra del director esportiu més estimat pels pericos. L’entrenador i el director esportiu són els referents dels jugadors del primer equip i els que donen exemple als homes més joves, a aquells que arriben de nou al món del futbol si es comparen amb ells. I això han fet. Han donat exemple i han demostrat saber què necessita sentir un jugador, què s’ha de fer quan sents campanes repicar, i com es pot ventilar una “no-notícia” perquè acabi sent el que es mereix, és a dir, res.

A l’altra banda trobem aquells jugadors o directius que no han sabut gestionar aquestes situacions, tot i estar dintre del món futbolístic i dels mitjans des de fa anys. No pot ser que des de dintre del club es parli de l’interès del Barça per Valverde sense haver-ho parlat a casa i que per arreglar-ho es digui que es basava en el que s’havia dit als mitjans. No pot ser que els jugadors piquin l’ullet a l’equip que l’afició menys estima. No pot ser que vulguin estar a missa i repicant. Està bé l’honestedat i ser sincer. S’agraeix. Però sembla mentida que no sàpiguen que els periodistes tenen molta mala llet, i que qualsevol cosa que digui algú del món del futbol podrà ser utilitzada en la seva contra. Una mica d’intel·ligència, que no són nous en això.

Rumors enverinats

Ara ja no es conformen amb parlar dels jugadors que millor rendeixen. Comprovat que els nanos tenen el cap ben moblat i que no es desconcentren ni dient-los que marxaran al millor club del món, cobraran milers de milions d’euros i tindran totes les dones que vulguin, ara es parla del Txingurri. Objectiu: remenar la merda. Perquè ja em diran vostés quin de tots els mitjans que ha parlat de la sortida de Valverde ha citat alguna font, algún contacte, algún indici que faci creible la patranyada. És cert que Sebastián Javier ha replicat que no es fixin en Valverde, però tots sabem quina és la seva capacitat per no dir tot el que li passa pel cap.

Estic segur que el màxim interés que hi ha hagut a “l’altre equip de la ciutat” pel Txingurri ha estat una conversa similiar a això:

Txiqui: “Hostia, el cabrón del Txingu se está saliendo, me alegro por él… y nosotros así de jodidos…”

Laporta: “Home noi, doncs sí… Potser hauríem de fer fora el Raijkaard i portar-lo amb ell, no?”

Txiqui: “Hombre, me cae bien, pero vols dir?”

Laporta: “Què és aquest fum que surt de Laporta (somriu) del vestidor?!”

Txiqui: “Este olor a… Oh, no, otra vez!”

Txiqui i Laporta (alhora): “RAIJKAAAAARD!!!”

És difícil de creure que la cosa hagi anat més enllà. I és per això que l’objectiu de parlar avui del futur de Valverde coincideix, estranyament, amb un partit que arribarà en tres setmanes: l’Espanyol-Barça. O el que és el mateix, un equip enratxat i en forma contra un equip que no guanya fora. Tots sabem que per tal que el Barça aconsegueixi tres punts, el seu famós “entorn” és capaç de qualsevol cosa. No descartin desestabilitzar al técnic de l’equip rival, encara que aquest sigui l’Espanyol, l’altre equip de la ciutat per ells, que per fi viu temps d’alegria.

“Honrat? No, conforme a les regles del mercat”

(Opinió publicada al Blanc i Blau el dissabte 10 de novembre de 2007)

Un dels personatges de Stefano Benni diu que avui dia pel que fa als negocis “’honrats’ és un terme vell, parlem de ‘conformes a les regles del mercat’”. Dic això perquè fa uns dies em va trucar un bon amic perico que ha estat pare per segona vegada i em va explicar, tot exaltat: “tio, m’han enviat una carta al meu nom i amb l’escut del Barça oferint-me preus especials pel meu nano de 4 mesos! Gairebé em dóna algo quan vaig veure el meu nom al costat d’aquell escut!”. La cosa no acabava aquí. Quan el petit va néixer, a l’hospital de Granollers, van donar-li la canastreta i a dins hi va poder trobar un fantàstic còmic dels Barça Toons.
La cosa s’ajuntava irremeiablement al meu cap amb el famós i polèmic vídeo de les tres bessones. Això que va passar al meu amic és, possiblement, menys greu que l’edició d’un vídeo finançat amb els impostos de pericos i aficionats a d’altres equips perquè vull imaginar que regalar la revisteta forma part d’un acord de màrqueting entre el Barça i l’hospital. Tot i amb això, la sanitat es paga amb diners públics i s’haurien de tenir en compte les diferents sensibilitats dels usuaris i provar de filtrar les publicacions que s’hi regalen. No veig a l’hospital regalant la publicació d’Esquerra o de Ciutadans. I també és menys greu perquè vull imaginar que les dades del naixement no les va facilitar l’hospital al Barça sense el consentiment del meu amic –que em va negar haver donat cap permís-. Imaginat això, que costa, em trec el barret i s’ha de reconèixer: el Barça ha fet una operació de màrqueting salvatge, agressiu, sense compassió i sense edat que en l’entorn ultraliberal que vivim és perfectament vàlid.
És en aquest context quan la frase d’Stefano Benni cobra especial força. La paraula honradesa –o ètica- ha desaparegut del diccionari de la llengua catalana –i espanyola- o, com a mínim, ha passat darrera d’altres com “negoci”, “diners” o “competència”.
Encara abans d’ahir, a la 2, es parlava del tema de les tres bessones i cap personatge polític era capaç de reconèixer la gravetat de la qüestió. Estan encegats amb una única realitat, la seva, i no volen veure’n cap altra. Entre una classe dirigent poc sensible i una dinàmica econòmica totalment adversa on el peix gran sempre acaba menjant-se al petit i on l’ètica i l’honradesa van desaparèixer fa temps, l’Espanyol ha d’estar molt alerta, preparar-se per les que arribaran i sobretot buscar fórmules per arribar a la gent. Els pericos encara creiem en la honradesa, però no podem confiar en que canviïn les dinàmiques globals.

Herrera no s’equivocava amb Riera

Fa dos anys vaig gaudir per primera vegada d’entrevistar en Paco Herrera. Dic gaudir perquè parlar amb ell de futbol és sempre això. Recordo perfectament que va insistir-me una vegada i una altra en que no només s’havien fitxat sis homes, sinó que s’havia recuperat en Riera de la seva cessió al City. Cada vegada que formulant una pregunta li parlava de sis fitxatges, ell m’interrompia per recordar-me que s’havia fitxat també en Riera. Em va sorprendre la seva insistència, sobretot perquè recordava la primera etapa del manacorí en blanc i blau. Pensava en ell com un bon jugador, però mai com al gran reforç. Herrera m’insistia cada vegada que el deixava fer-ho.
Avui l’Albert Riera és un jugador amb màgia. Un d’aquells que vols que agafin la pilota perquè saps que pot liar-te-la en qualsevol moment. Com a Dinamarca o a Escòcia. Herrera ja sabia que era capaç d’això fa dos anys.

Tenia raó. Tothom ha descobert ara l’extrem, però en Paco sabia que amb confiança i temps es podia veure un gran Riera. Només demanava això, i s’ha demostrat que això era el que necessitava l’Albert per convertir-se en un dels esquerrans més desitjats a Europa.