Pensar en Blanc i Blau

“Cal una renovació generacional al club) Francesc Asensio (Espanyol 3.0)

Israel Peralta — Sun, 08 Jun 2008 23:42:42 +0000

“Volem que el president es defineixi per poder fer oposició”“Cal incorporar tots els interessos al Consell, inclosos els del màxim accionista”

“Quan Espanyol 3.0 va parlar de 40 milions de deute ens van acusar de catastrofistes”

El final de temporada i la proximitat de la data anunciada per Dani Sánchez Llibre per deixar el club obliguen a parlar amb la plataforma opositora Espanyol 3.0, propietària del 6% de les accions del club i amb voluntat d’ampliar aquest marge. Espanyol 3.0 s’ha limitat en l’últim any a respectar la gestió de l’actual directiva per tal de no desestabilitzar el club. Tot i això, la plataforma discrepa amb determinades accions del club i Francesc Asensio, el seu portaveu, transmet a Blanc i Blau la valoració en tots els àmbits de l’Espanyol d’avui.

S’apropa la data per ressorgir com a alternativa.

S’apropa la data perquè acabi el marge de maniobra que Espanyol 3.0 ha deixat a la directiva, però el primer que s’ha de definir és el president. El club no es pot permetre més dubtes sobre el seu futur. Per agreujar-ho, fa uns dies va haver-hi una nova amenaça de dimissió per part del president, el que només augmenta la incertesa. Volem que es clarifiqui què passarà després d’inaugurar l’estadi i que el president es decideixi com més aviat millor, per tal de poder planificar i gestionar la seva successió.

Vostès tampoc han fet públic el nom del seu candidat.

Volem que el nostre candidat, que és el mateix de fa un any, arribi al tret de sortida amb el nom intacte. Les altres dues vegades els nostres candidats han hagut pràcticament de retirar-se per la persecució i desvirtuació que han patit.

Això no provoca també incertesa?

El nom seguirà sent secret fins que el president expliqui les seves intencions perquè així vem quedar amb l’acord públic i privat que tenim amb ell de respectar la feina de la directiva. Un minut després de l’anunci del president respecte a què farà nosaltres desvetllarem el nom del candidat.

Quin és el projecte directiu d’Espanyol 3.0?

Volem entrar en un consell fort però reduït, amb un màxim de sis persones que representin les idees i els capitals que existeixen a l’interior del club. Això inclou les idees del màxim accionista. No té sentit que un dels empresaris més forts d’Europa tingui la major representació d’accions i no participi en res al club.

El consell reduït que proposa no augmenta el perill de monopolitzar o personalitzar la gestió?

Avui el Consell és molt ampli, però decideix una sola persona. El que volem és repartir aquest poder de decisió entre cinc o sis persones, perquè un sistema més personalista que el que avui hi ha a l’Espanyol és difícil.

Defineixi què ofereix 3.0 a l’Espanyol.

Construint aquest Consell reduït s’eviten divisions, reunions pujades de to i aquestes situacions anòmales, i per tant es va més a una. A més, cal fer un pas més en la professionalització del club. Cal incloure els interessos de tothom, inclosos els del màxim accionista i cal que entri aire nou, una renovació generacional. Qualsevol dels recanvis que sonen per la banda de Dani signifiquen més del mateix, alguns dels noms porten massa temps al club, parlem de més de 25 anys.

Tenen un pacte amb Lara?
No existeix cap compromís. Hi ha converses perquè quan vem crear Espanyol 3.0 teníem clar que podíem aconseguir el seu suport. Ara hi ha altres alternatives com la d’en Joan Golobart que potser també poden tenir el vist i plau de Lara. Haurem de parlar amb tots i veure quines possibilitats hi ha.

I si no aconsegueixen aquest suport d’accions, què pensen fer per aconseguir sortir escollits a la junta?

No ens hem amagat mai de comprar accions i hem publicat anuncis per fer-ho. Tenim la intenció de seguir comprant-ne després de l’estiu. 3.0 s’ha reforçat fins al 6%, i totes aquestes accions estan controlades sota el marc legal de “Participades 3.0 S.L”.

En tot cas no és suficient.

La clau, com sempre, la tindrà Quat i les seves accions. És una peça molt important en el ball d’accions i ens preocupa què farà. No per nosaltres, pel club. Té la clau però ara abandonarà l’esponsorització del club i no sabem què passarà amb el femení. Ens preocupa saber què passa amb la seva relació amb el club.

Quin és el valor de les accions d’Espanyol 3.0?

El valor és de 1.150.000€, però la massa accionarial de l’Espanyol avui és una mica confusa perquè sembla que hi hagi moltes parts amb un percentatge que rodeja el 5 o 6%, i ens agradaria que el club aclarís el pes d’aquest repartiment, perquè curiosament quan es fa una llista dels primers accionistes no hi apareixem mai.

Quina lectura fa de la situació econòmica anunciada fa uns dies per Botet?

Quan Espanyol 3.0 va sortir per primera vegada se’ns va acusar de catastrofistes i vem donar la mateixa xifra que va anunciar Botet, és a dir 40 milions d’euros. Avui ja es parla de més de 40 milions d’euros. És preocupant, si més no.

Està dintre de la mitjana de la resta de clubs.

No interessa el que passi als altres clubs, la situació econòmica de l’Espanyol ens preocupa. Hi ha una desviació pressupostària important en la construcció del nou estadi, hi ha un crèdit sindicat que cal retornar i els diners de la venda del complex lúdic no estan reservats per afrontar això. Si a més es vol mantenir la inversió en la plantilla creiem que cal trobar solucions. Una primera i que només seria parcial podria ser una nova ampliació de capital. És només una apreciació personal.

Què opina 3.0 de la sortida de Valverde?

És una nova pèrdua de coherència en el projecte. Es va crear un projecte que ha existit durant un any i mig, i ara ha canviat de nou. El consell i el president no han sabut gestionar la divisió entre Valverde i els jugadors. Pensem que s’hauria d’haver reforçat a l’entrenador en determinats moments en que no s’ha fet. Amb això, s’ha trencat l’objectiu d’arribar al nou estadi amb un projecte esportiu i econòmic quadrat i consolidat.

Esportivament el club no ha estat tan tocat, en els últims anys.

No, i per això el model esportiu s’assembla al d’ara. És un model de cantera reforçat amb jugadors professionals. Per això ens sembla correcte que s’hagi triat a Tintín una vegada ha marxat Valverde. El que no ens sembla correcte és que Valverde hagi marxat. Ha fet una feina extraordinària i el club ha pecat per omissió. Si el club hagués volgut que es quedés hauria donat més suport a l’entrenador, però ha preferit que Valverde marxés a enfrontar-se amb una plantilla que li havia donat l’esquena.

I el balanç d’aquesta temporada boja?

No crec que hagi estat una temporada dolenta. Tots haguéssim firmat aquest resultat, però l’Espanyol no és desgraciadament el de la primera volta ni per sort el de la segona. L’Espanyol continua sent un equip de mitja taula, i això és el que ens emprenya. El perico o està emprenyat o està resignat, perquè quan es té la possibilitat de fer el salt qualitatiu, cau i torna al punt de sortida.

No es veu aquest enfadament.

S’està parlant de la refundació del cercle d’amics de l’Espanyol, un ens crític amb la gestió i la direcció del club que va desaparèixer però que torna a cobrar força, nosaltres rebem molts e-mails cada dia que ens demanen que fem oposició més forta, que no deixem d’aparèixer.

Aleshores potser haurien de començar per ser més crítics vostès, que són els opositors.

Tenim un compromís que volem respectar a no entrar en aquest tipus d’oposició, però precisament per això volem que el president es defineixi i poder començar a parlar sense embuts. Sembla com si l’Espanyol i la seva gent necessites una conscienciació constant de que hi ha deutes, que s’ha trencat el projecte esportiu, que cal millorar moltes coses i per això ens agradaria veure aquesta reacció.

Què passarà si Espanyol 3.0 no surt quan es presenti com a alternativa?

Personalment, crec que és la última vegada que ens presentem. Portem quatre anys. Si no som capaços potser és millor que pleguem. El que em fa por és que hem estat treballant i que l’Espanyol al final s’acabi decidint en un pacte del Windsor II. Hem lluitat, hem proposat constructivament, ens hem equivocat i hem fet molts esforços. Seria molt dur que la successió es decidís en un sopar. Aleshores segur que no es podria comptar amb Espanyol 3.0.

Jaume Sabater “El llibre és una forma de fer espanyolisme”

Israel Peralta — Fri, 18 Apr 2008 00:58:47 +0000

Després de “La Sombra de Leverkusen”, l’incansable Jaume Sabater torna aquest any amb una història de ficció i misteri que viatja paral·lela a la de l’Espanyol i a una nissaga d’aficionats que tenen en el seu poder un coneixement molt especial. De nou, Sabater ens ofereix una història addictiva, desbordant d’imaginació i amb un element blanc i blau que la converteix en imprescindible per qualsevol aficionat a l’equip.

Nou llibre relacionat amb l’Espanyol. Li ha agafat el gust?
Sempre m’ha agradat escriure, i quan ho faig parlant de l’Espanyol no només gaudeixo jo, també els aficionats a l’equip. Així gaudim tots.

Amb què es trobarà el lector aquesta vegada?
A diferència de “La sombra de Leverkusen” tota la història transcorre al passat. Comença l’any 1314 amb l’execució de l’últim mestre del temple, Jacob de Molay i viatja fins a l’any 2007, amb el partit de Glasgow a l’horitzó.

Al 1314 no existia l’Espanyol!
La relació l’haurà d’anar trobant el lector. Sí que hi ha una relació, però prefereixo que els lectors la trobin a mesura que llegeixin la novel·la.

També hi surt Colom…
Si, de fet és el següent pas a la història. L’any 1492 i la trobada dels dos mons forma el gruix del segon capítol, i li asseguro que també té relació amb l’equip.

Continuï…
Després es fa un salt gran. Ja passem a l’any 1940 i la consecució de la segona Copa d’Espanya. I al següent capítol ja entrem a l’any de les grans golejades, el 1951, quan es va aconseguir el 6-0 amb el Barça i el 7-1 amb el Madrid. Els protagonistes les viuen directament.

No serà llarguíssim això?
No, perquè després ja es fa un nou salt i ens situem a la UEFA de l’any passat. Hi ha una relació generacional, però el darrer personatge i els desplaçaments de la UEFA de l’any passat en són els principals protagonistes.

Hi ha una combinació d’elements difícil d’imaginar en un llibre.
Hi ha una trama novel·lesca esquitxada per realitat històrica i que també gira entorn a la trajectòria de l’equip. Sóc historiador, perico i m’agrada escriure perquè idees i imaginació no me’n falten. Amb aquesta novel·la s’han trobat aquestes tres vessants.

A més la documentació de les ciutats serveix gairebé de guia turística.
Vaig fer de guia turístic, m’agrada viatjar i als llocs on va jugar l’Espanyol hi he estat. Aprofitant l’aventura i els coneixements que tinc m’agrada aturar-me a descriure algunes zones de les ciutats que visita el protagonista i que casualment coincideixen amb els desplaçaments de l’equip.

Si repeteix és perquè li va agradar l’experiència de “La sombra de Leverkusen”.
Va ser una experiència fantàstica. Es van fer diverses presentacions i vaig rebre moltes felicitacions i ànims per part de la gent de l’Espanyol. Alguna gent m’ha comentat que hi ha escenes que li havien posat la pell de gallina. I fins i tot hi ha gent que m’ha confessat que els havia fet llegir un llibre des de feia molt de temps. Tot això és molt gratificant.

I repeteix fórmula.
Sí. És una història lineal que no va endavant i endarrere en el temps, hi ha intriga, història, tensió, amor, erotisme… És una novel·la que també podria llegir un culé, però segur que a un perico li agradarà molt més.

Ha costat més parir una segona història amb l’Espanyol com a rerefons?
M’ha costat igual. Tinc imaginació i conec bé els temes dels que hi parlo. L’anterior llibre era totalment ficció excepte la història del club, mentre que en aquest cas hi ha més elements del passat i el present de l’equip. I quan m’ha faltat informació, l’he buscada. Molta de la UEFA l’he treta precisament del Blanc i Blau.

Segon any que amb el Sant Jordi arriba un llibre de l’Espanyol escrit per en Jaume Sabater. Es convertirà en una tradició?
Tant de bo! Idees en tinc i ganes també. Si tinc l’opció de publicar i la gent continua tenint interès jo continuaré escrivint. És una petita forma de fer espanyolisme.

I una altra forma és comprar-lo i llegir-lo.
Jo recomano als pericos que el comprin perquè és una novel·la que es llegeix ràpid, que és distreta i que es pot gaudir a la platja o a la terrassa d’un bar tranquil·lament. I a més els pericos gaudiran amb els passatges dedicats a l’equip.

Una darrera concessió… El protagonista llegeix el Blanc i Blau?
Per descomptat! És la primera cosa que fa quan aterra de nou a Catalunya.

Un año de lesiones

Israel Peralta — Wed, 05 Mar 2008 13:56:21 +0000

Las roturas de Iván y Rufete confirman una de las temporadas más accidentadas del primero equipo Tamudo, Jarque y De la Peña suman 28 semanas de baja

Es la cuarta lesión de Iván esta temporada

La mala suerte se ha cebado con los jugadores

Recaen. De la Peña jugó 35 minutos brillantes el sábado ante el Valencia. Ese fue el tiempo que el cántabro pudo mantenerse en el terreno de juego antes de sufrir una nueva lesión muscular. La del sábado era la cuarta en lo que va de temporada para Iván. Antes, el miércoles, Rufete caía lesionado en el entrenamiento también por unas molestias musculares. Tercera vez que el alicantino padecía una lesión en esta temporada, que para Rufete está pasando casi en blanco, a excepción de su partidazo ante el Getafe.

Procupante. La temporada del Espanyol en el apartado de lesiones es de lo más accidentada. Se empezó la liga en un mar de dudas tras las lesiones de Rufete, De la Peña y el mismo Tamudo. Lesiones que se explicaron mal y que en ocasiones se complicaron en tiempos de recuperación más largos de lo previsto. Igual que pasaría más tarde con Jarque, que se lesionó de forma misteriosa, según él “por una chorrada”. Iba a estar dos semanas de baja y terminó estándolo seis. Y todo, con la imagen de fondo de un Peixoto que llegó lesionado y se fue del club igual hace solo un año.

Temporada difícil. Para el Espanyol lo que convierte este año en complicado son las lesiones graves que han sufrido sus jugadores y que además han coincidido en jugadores importantes como Jarque, Tamudo y De la Peña.

El central no había estado tanto tiempo de baja en las seis temporadas con el primer equipo. Tamudo, si no reaparece contra el Madrid, superará su mayor periodo de lesión –seis partidos de liga-. Esto, sin tener en cuenta que ya se perdió las dos primeras jornadas por una lesión muscular. Y De la Peña ha caído de la convocatoria por lesión en 14 encuentros y no va a poder aparecer en las dos jornadas siguientes. Tres nombres importantísimos para el equipo que suman un total de 28 semanas de baja. 14 de la Peña, 8 Tamudo y 6 Jarque.

Complicaciones. En el equipo hay dos casos especialmente preocupantes. Son los de De la Peña, por su peso en el equipo, y Rufete, por la constancia con que este año cae lesionado. Momentos duros para dos hombres a los que les gusta jugar y aparecer.

‘Lo Pelat’ empezó su via crucis particular en Peralada. Allí cayó lesionado y no pudo reaparecer hasta finales de octubre. Pero se volvió a lesionar al poco de reaparecer y se perdió tres partidos. Ya con el año nuevo unas molestias le apartaron de dos listas de Valverde. Ahora, tras la lesión de ayer, De la Peña estará dos partidos más de baja y no aparecerá ante Madrid y Mallorca.

Rufete por su lado ha caído en tres ocasiones, pero de más gravedad. Empezó la temporada con una tortuosa lesión en un amistoso ante el Utrecht que tuvo unos tiempos de recuperación variables que llegaron a desesperar al mismo jugador. Al final fueron 3 meses, cuando inicialmente se habló de dos o tres semanas. Reapareció ante el Athletic en Copa y se lesionó en ese mismo partido. Volvió a jugar ante Recre y Depor, pero el miércoles volvió a lesionarse, cayó de la lista ante el Valencia y es duda para el Bernabéu.

Además. Estas son seguramente las lesiones que más han podido afectar al equipo. Pero no hay que olvidar otros nombres como Lafuente, que tuvo la mala suerte de caer lesionado justo cuando Kameni jugaba la Copa Africa, Lacruz, que se quedará en blanco por lo que resta de temporada, David García, que tuvo que superar una hepatitis cuando aún se recordaba su rotura de ligamentos de la temporada pasada. Y a eso, hay que sumar las bajas puntuales por molestias o lesiones que han sufrido casi todos los jugadores. Valdo se ha resentido de viejas lesiones y de la pubalgia en algunos partidos, al igual que Riera o Zabaleta. Torrejón ha aguantado, pero también se perdió el partido ante el Sevilla. Y Clemente cayó lesionado ante el Sevilla.

Recuperándose. A pesar de éste número insufrible de lesiones, parece que el equipo va recuperándose tanto física como mentalmente. Lafuente y Chica ya salieron de la enfermería, Tamudo y Rufete parece que lo harán en breve y Clemente evoluciona bien. Es posible que la situación se deba en gran parte a la mala suerte, pero hay casos en que las lesiones musculares obligan a tomar medidas y buscar soluciones. Más, en un equipo que hoy sólo juega una competición.

El Espanyol sin Tamudo

Israel Peralta — Wed, 27 Feb 2008 20:28:28 +0000

(Article publicat al Blanc i Blau dilluns 25 de febrer del 2007)

Las cifras muestran que el rendimiento del equipo baja notablemente sin el capitán

Sin Tamudo el equipo pierde un partido más de cada 10
Desde que cayó lesionado, sólo una victoria
Este año la tendencia se ratifica de forma flagrante
Flagrante. El mal momento que atraviesa el equipo y que se volvió a confirmar con el lamentable partido de ayer en A Coruña ha reabierto un debate siempre latente en el Espanyol. ¿Hay o no hay Tamudodependencia? Con las cifras de esta temporada en la mano, la respuesta es clara: la hay, y mucha. Casualidad o no, el equipo sólo ha conseguido una victoria desde su lesión y ha perdido los otros 4 encuentros, rompiéndose una dinámica de resultados positiva. No puede personalizarse en un solo hombre todo lo que hace un equipo, pero parece que al Espanyol le falta esa garra que Tamudo transmite desde el primer día que pisó un terreno de juego.

Con perspectiva. Para responder a la pregunta de si existe o no esta dependencia, vale la pena mirar las cifras desde que Tamudo se ha convertido en el referente del equipo.
Y es que con Tamudo en el campo el equipo consigue que el equipo gane en el 36% de partidos, mientras sin él esta cifra baja seis puntos y se queda en el 30.
En el apartado de derrotas esta cifra es todavía más evidente. Si el equipo juega sin el capitán pierde 5 veces en 10 partidos, mientra que cuando está en el terreno de juego pierde 4 veces de cada 10. Sin él casi la mitad de partidos se han saldado con derrota, cuando la media blanquiazul de partidos perdidos está en el 40%. O lo que es lo mismo: una derrota menos cada diez partidos, una diferencia considerable.

La liga sin él. Desde la 99-00, año en que Raúl se consagró definitivamente y apareció con regularidad en los onces blanquiazules, el capitán se ha perdido 60 partidos de liga. En ellos, 18 victorias, 28 derrotas y 14 empates. Sería un resultado muy pobre si se dieran en dos temporadas consecutivas.

El año de la confirmación. El increíble año que estaba firmando Tamudo hasta la lesión se sumó a la impresionante racha del equipo y como resultado nos encontramos con la etapa más prolífica y productiva del capitán hacia el equipo. Con él, el Espanyol había conseguido situar su ratio de victorias en casi el 60% y el de derrotas en sólo el 15. Contando hoy los 25 partidos jugados en liga los totales cambian radicalmente: el porcentaje de victorias cae hasta poco más del 45% y el de derrotas se multiplica por dos y llega al 30%.

Precedentes. El equipo ya ha pasado por situaciones parecidas a la que vive hoy, con distintos signos. En la 03-04 Tamudo se perdió 6 partidos seguidos y el equipo perdió 4, empató uno y consiguió una victoria. Fue una mala temporada. No es la única vez que el capitán ha desaparecido del equipo. También lo hizo en la 02-03, cuando cayó lesionado ante el Athletic y Tamudo se perdió siete partidos, incluido ese. Ante los vascos el equipo empató y luego sumó dos victorias, cuatro empates y una derrota. En esa ocasión el equipo no se resintió tanto de la ausencia del capitán.

Diagnostico descartado. Se han recuperado la mayoría de lesionados que el equipo había ido acumulando en las últimas jornadas. Resultado: se descarta que la pájara del equipo fuera exclusivamente consecuencia de la plaga. El Espanyol no se rehace ni después de recuperar a Jarque, Kameni y Riera, tres de los pilares que durante su ausencia parecía podían redirigir al equipo. Tal vez con la reaparición del capitán el equipo vuelva a ese camino que nos enamoró.

Gol de oro blanquiazul

Israel Peralta — Tue, 12 Feb 2008 13:11:54 +0000

El Espanyol es el equipo que más partidos ha ganado y perdido por la mínima
11 de las 10 victorias, por sólo un gol de diferencia
El resto de “europeos” ganan más de la mitad de sus partidos por más de un gol

Las 6 derrotas son también por la mínima

Sufrir y sufrir. Incluso en una temporada como la que vive este año el Espanyol el equipo tiene que hacer honor a su historia y tensionar al sufrido aficionado perico. La prueba: de los 11 partidos que el equipo ha ganado, en 10 lo ha hecho por la mínima. 30 puntos se han conseguido sólo con 10 goles. El equipo tiene esa extraña capacidad para crear incertidumbre y tensión. La salsa del fútbol, a pesar de que los pericos estemos algo empachados de sufrimiento. Eso sí, como Riera decía el viernes, sería genial que siempre se sufriera por entrar en Europa.

Ni el “pupas”. El Espanyol es el único equipo de toda la liga que ha ganado tantos puntos por la mínima. Sólo hay que mirar a los equipos que comparten con él zona europea. Todos, excepto el Villarreal, han ganado más de la mitad de sus partidos por más de un gol de diferencia. El Madrid sólo ha ganado por la mínima 6 de sus 18 partidos, el Barça 4 de 14, el Villarreal 6 de 13 y Atlético y Racing 5 de 12 y 9 respectivamente. Se gana, a pesar de accidentes como el de ayer, se lucha por estar en Europa a lo grande, y sólo falta convencer con ventajas más contundentes. Es el siguiente paso para completar un gran equipo y un gran juego.
El otro lado. La parte positiva es que el equipo también ha perdido todos sus partidos por la mínima. Si a los pericos les cuesta resolver a favor, también cuesta a los rivales despegarse en el marcador y finiquitar los partidos. Un dato favorable y que resta importancia al de las victorias por la mínima y que además no comparte con ningún otro equipo. Sólo el Espanyol pierde siempre por la mínima. Este año los goles en los partidos que juega el equipo tienen más peso que en el resto porque suelen ser decisivos. Son los goles de la liga que más cuentan en puntos.
Goleadores. Y en un equipo en que el gol tiene tanta importancia, ¿qué jugadores han aportado más puntos con goles decisivos? Cómo no, lidera la tabla el de siempre. Raúl Tamudo ha dado 9 puntos en goles contra Sevilla, Depor y Madrid. Le siguen Luís García y, atención, Jonathan Soriano con 6. El del Pont de Vilomara marcó ante el Getafe dos veces, y las dos veces dio los tres puntos al equipo. Parece que destronó esta temporada a Coro en el balance de goles decisivos.

Perenne. El equipo ha conseguido romper con la táctica que gobernó el juego blanquiazul durante años, es decir, el “balonazo a Tamudo” que todo entrenador acababa haciendo suyo. Ha llegado Valverde que por fin ha querido, y ha conseguido, imprimir un sello de alegría y buen juego y tiene posiblemente una de las plantillas más equilibrada desde aquella de la 98-99, cuando coincidieron Helguera, Brnovic, Capdevila, Esnaider, Lopo, Benítez, Pochettino, Toni y, cómo no, Sergio y Tamudo. Pero a pesar de todo, el equipo sufre por ganar. Eso no ha cambiado. Aunque sí ha cambiado, y ya es mucho, el tinte de ese sufrimiento.

Doble filo. Nada hay criticable en esta curiosa estadística. El equipo gana, que es lo que cuenta. Pero también sufre demasiado y la fortuna se ha aliado con los blanquiazules en más de un partido. También forma parte del fútbol. Valverde tiene la clave. Por un lado, no se ha abonado al resultadismo puro y duro que sí han abrazado otros entrenadores. Lo dijo claro el primer día: Valverde quiere buen juego. Luego, atendiendo a las circunstancias, el equipo ha renunciado a ese juego en más de una ocasión para asegurar un resultado. Al equipo le está funcionando la fórmula, pero seguro que en el fuero interno de los jugadores y el entrenador corre ese deseo de ganar de calle.

Rafael Metlikovez: “Ser perico és beneficiós”

Israel Peralta — Mon, 28 Jan 2008 21:05:03 +0000

Entrevista publicada al Blanc i Blau el 28 de gener de 2008

“No es pot ser crític sense ser autocrític”

“Tocar fons, el patiment o el fracàs enriqueixen més que l’èxit”

“No suplanta una família, però té efectes semblants”

Polipoeta, psicòleg i columnista. Rafael Metlikovez radiografia l’Espanyol cada dues setmanes a la seva “crònica socioesportiva” de l’edició catalana d’El País. En els seus escrits es parla més de la naturalesa del club que dels seus jugadors. Gairebé es pot dir que en fa una radiografia antropològica, com si els aficionats de l’Espanyol convertissin al club en un ésser humà, autònom i amb personalitat. Explica l’Espanyol. A més, és el 50% dels Accidents Polipoétics, que des de 1991 s’han erigit com uns dels representants més destacats d’aquest art minoritari a Espanya. Volem compartir una d’aquestes radiografies blanc i blaves amb ell.

- Al curtmetratge Pelayo36 et preguntes per què la gent fa el que fa. Per què el perico es del Espanyol?
No puc parlar per tothom, però crec que hi ha cert sentiment de resistència, perquè som minoritaris, perquè és com estar a les catacumbes, perquè representa anar a la contra… A més en el meu cas va amb la meva manera de ser perquè també és un club humil.

- Com a psicòleg, creus que els pericos tenim una psicosi o una paranoia mediàtica, o les nostres queixes estan fonamentades?
Hi ha una realitat on el Barça és el club mediàtic, i si volem més tros de pastís ens l’hem de guanyar, i això s’aconsegueix jugant bé. No aguanto la paranoia o els quejicas perquè no es pot ser crític sense ser autocrític i si s’ofereix poc no es pot esperar obrir un TN.

- Vols dir que estem una mica desequilibrats, els pericos…
De fet no. Tocar fons enriqueix, l’home aprèn més del fracàs i la dificultat que de l’èxit. Els pericos estem més acostumats al patiment i d’això aprenem, fins i tot més enllà del futbol.
- Ser de l’Espanyol encara tindrà finalitats terapèutiques…
Ser perico és beneficiós perquè aprens i a més es creen connexions molt especials amb els altres pericos, perquè comparteixes un sentiment que a més és minoritari.

- S’acostuma a dir que és com una família…
Clar que no suplanta una família, però té un efecte semblant. Vaig sol al camp i provo d’anar a tots els partits. Allà tinc al costat al senyor Fanlo avi. Aquest home ha perdut en molt poc temps la dóna i un fill i només ens coneixem del camp, però quan t’explica això davant d’un camp de futbol es crea una connexió increïble amb aquella persona entorn a un joc i un equip.

- Polipoesia…
És, per anar ràpid, recitar poesia a llocs públics de manera popular i divertida. Amb els Accidents Polipoetics, en Xavier i jo intentem fer reflexionar entretenint i amb sentit de l’humor, bàsic per escoltar-nos.

- La polipoesia és l’Espanyol i la poesia el Barça?
L’Espanyol és més quotidià, més vulgar en el bon sentit de la paraula, la Catalunya popular, mentre el Barça és l’excel·lència i la burgesia.

- N’heu dedicat alguna a l’Espanyol?
De moment no. A més en Xavier és del Barça. Hem tocat el futbol quan vem narrar el cop d’estat del 23-F com si fos un partit de futbol, però poca cosa més.

- S’acostuma a dir que el futbol és una de les eines més poderoses per instrumentalitzar la gent, fenomen que critiqueu amb els Accidents Polipoétics.
El futbol pot idiotitzar molt, o millor, mostrar la idiotesa d’alguns. El problema no és el futbol. Si un és idiota, al camp mostrarà que ho és. A vegades m’esgarrifo de com un pare amb el fill pot dir coses tan indignes amb l’excusa del futbol. Ho trobo un triomf de la idiotesa i un fracàs del sistema educatiu.

- Hi ha gent que es transforma en un camp de futbol.
Et pots transformar de diferents maneres. En Luís García per mi n’és un gran exemple. És un jugador que lluita per la samarreta i va sempre a per tot, però és respectuós amb el contrari i no és agressiu. Mostra uns valors extraordinaris que crec que haurien de ser els del futbol. A la grada moltes vegades la gent es transforma perquè hi aboca moltes frustracions que no tenen res a veure amb el futbol.

- Ens quedarem millor amb les coses bones que hem comentat abans.
El futbol en sí no és una cosa que idiotitzi o que sigui dolenta. Crea vincles molt macos i mou sentiments. Jo mateix vaig anar amb el meu pare, que és culé, a Glasgow. Ha estat l’únic viatge que hem fet ell i jo sols. I va ser gràcies al futbol. S’ha de buscar aquesta màgia.

Los invencibles

Israel Peralta — Sun, 13 Jan 2008 15:09:02 +0000

Sólo cinco equipos en toda Europa superan hoy la increíble racha del Espanyol

El Espanyol es el único por debajo del segundo puesto

El Inter ha encadenado 20 partidos sin perder

La del Espanyol tiene doble merito por presupuesto y competitividad

Líderes en Europa. La racha del Espanyol en liga es impresionante y sólo al alcane de otros grandes de las ligas europeas. Los 14 partidos consecutivos de liga sin perder dan a los de Valverde un estatus que sólo otros siete equipos de las principales ligas europeas han conseguido este año. Seis de ellos son hoy líderes de sus campeonatos: son Inter, Arsenal, Wisla Krakovia, Partizán, CSKA Sofía y Lieja. Galatasaray y Espanyol están en el grupo, pero no encabezan la clasificación de la liga de sus paises. Arsenal y Galatasaray ya han parado su contador porqué cayeron en algún encuentro. Otros como el Inter pueden fulminar las estadísticas si siguen invictos.

Inhumano. El Espanyol está en este grupo, pero las rachas de algunos de estos equipos son todavía más impresionantes que la blanquiazul. Por ejemplo, sólo Arsenal y Galatasaray han perdido algún partido, y sólo el Espanyol ha perdido dos. El resto no conocen la derrota en sus competiciónes domésticas. A sumarle, que en la mayoría de casos superan la racha blanquiazul: el Inter lleva 18 partidos sin dar su brazo a torcer si se tiene en cuenta el 1-4 que le endosó al Reggina en la Copa Italiana. Si a esto sumamos que los de Mancini no pierden en Champions desde septiembre, y que los últimos 5 partidos continentales los saldaron con 5 victorias, nos encontramos con que el Inter no ha perdido ninguno de los 20 últimos partidos que ha jugado en cualquier competición. Su última derrota, en septiembre, ante el Fenerbahce y por 1-0.

El Arsenal consiguió no caer de la jornada 1 a la 15, pero en la 16 cedió ante el Middlesbrough y perdió por 2-1. Es la única derrota de los gunners en 21 partidos de liga. Igual que Inter, sólo han caído una vez en Champions, ante el Sevilla y a finales de noviembre. El Arsenal ha jugado más que el Inter, pero su racha se ha visto truncada en dos ocasiones ya.

17… en liga. Por su lado Partizan, Wisla Krakovia y Lieja han conseguido encadenar 17 partidos invictos en sus respectivas ligas y todos ellos pueden seguir aumentando su racha. El Espanyol también ha conseguido 17 partidos y puede que mañana aumente esa cifra, pero ha sido en competiciones distintas, a diferencia de sus colegas en la clasificación particular de partidos consecutivos sin perder.

Los nuestros. Mirando sólo los partidos en liga, todavía el CSKA está por encima de los blanquiazules porque suma 15 partidos consecutivos sin perder, los 15 que ha jugado en la liga búlgara. Con sus 14 partidos en liga es donde aparece el Espanyol, empatado con el Galatasaray, que consiguió no perder durante las 14 primeras jornadas de liga pero cayó en la 15 contra el líder de la liga turca, el Fenerbahce. En esto el Espanyol le supera: ganó al Real Madrid y empató contra el segundo y además tiene la posibilidad de continuar con la racha mañana en Almería.

Insuficiente. A pesar de los increíbles regitros, Espanyol y Galatasaray son los únicos de esta lista de siete privilegiados que no han logrado el liderato a pesar de su buena racha. Es curioso, porque son además el único equipo de su competición que aparece en esta estadística. No es que ese deba ser el objetivo de los de Valverde, pero duele que con números similares otros equipos estén más cerca del liderato. Incluso al Galatasaray le ha servido para estar en cabeza durante 14 jornadas, y hoy es segundo a sólo tres puntos de la primera posición. El Espanyol está a ocho y tercero, y es el equipo al que menos ha rentado su gran racha.

A seguir. Un baile de cifras y de rachas que enorgullece al aficionado perico. A pesar de no estar en la punta, sí está en la cabeza. Estar en ese “top 10” europeo es una proeza, y más si se tiene en cuenta la diferencia de nivel con otras ligas como la polaca, la serbia, la búlgara o la belga y la inversión del equipo de Valverde. Los casos de Arsenal e Inter de Milán son un mundo a parte, lejos del alcance de la mayoría. El Espanyol puede seguir luchando por seguir batiendo su mejor marca histórica y para seguir convenciendo, cada día a alguien más, de que hoy son un grande.
Rachas actuales (en liga) pts PJ PG PE PP Pos. Racha en liga
Wisla Krakovia (Polonia) 47 17 15 2 0 1 17
Inter Milán (Italia) 43 17 13 4 0 1 17
CSKA Sofía (Bulgaria) 41 15 13 2 0 1 15
Partizán (Serbia) 41 17 12 5 0 1 17
Standard Lieja (Bélgica) 37 17 10 7 0 1 17
Espanyol 36 18 10 6 2 3 14

Rachas truncadas (en liga)
Arsenal (Inglaterra) 50 21 15 5 1 1 15
Galatasaray (Turquía) 36 17 10 6 1 2 14
Oporto (Portugal) 36 15 11 3 1 1 13
Bayern (Alemania) 36 17 10 6 1 1 12
Roma (Italia) 36 17 10 6 1 2 11

Tres brasileños, tres cesiones

Israel Peralta — Mon, 24 Dec 2007 04:14:29 +0000

(Article publicat al Blanc i Blau el dilluns 24 de desembre de 2007)

Los tres jugadores brasileños del Espanyol juegan hoy cedidos en su país.

La marcha de Jonatas es el primer revés a Herrera
Lejos. Costa en el Gremio, Fredson en el Sao Paulo y ahora Jonatas en el Flamengo. Algo es indiscutible: el Espanyol no ha acertado con los jugadores brasileños. La cesión de Jonatas era un secreto a voces, sobretodo después de que Valverde no le convocara para el partido ante el Depor en Copa. La situación era insostenible para el jugador y para sus compañeros: la última evidencia, que Jonatas ni se despidió de sus compañeros. Desapareció y punto.

Paciencia. Valverde aguantó cuando Jonatas se escapó a Brasil sin avisar a las puertas de un partido europeo en Israel, aguantó cuando el brasileño llegó con retraso y se incorporó a la pretemporada tarde, soportó las salidas de tono y la poca voluntad que el jugador mostró por adaptarse pero se hartó cuando el jugador mostró tan poco interés para incluso llegar tarde a los entrenos. Fue un día, media hora, pero suficiente para
colmar un vaso que ya estaba lleno hacía tiempo.

Menos malo. La cesión, por un año y medio, no es más que una tapadera. El Espanyol no gana, pierde menos. Era la forma más viable y menos perjudicial de alejar al brasileño. El Espanyol se garantizará un millón de euros y no pagarle la ficha al brasileño.

Único fallo. Es el primer revés a la gestión de Paco Herrera. Un primer fichaje en el que se ha equivocado. Eso sí, no eran los argumentos futbolísticos de Jonatas los que no funcionaron. A priori era un jugador que podía aportar muchísimo al equipo. El problema estaba en la cabeza, no en los pies. Jonatas no volverá a jugar en el Espanyol. Eso parece casi indiscutible.

Hace sólo dos años el mediocampo era brasileño

Cambio de panorama. Hace sólo dos años el centro del campo iba a ser brasileño. Fredson, Costa y Jonatas estaban en la plantilla. Costa venía de hacer un final de temporada increíble con el equipo, Fredson gozaba de minutos y era un pulmón en el centro del campo y Jonatas llegaba avalado por Herrera y por sus grandes temporadas en el Flamengo.
Hoy, todos están en Brasil y en situaciones que poco invitan a pensar que pueda cambiar algo. A parte del caso Jonatas, Edu Costa estaba rindiendo a gran nivel en el Gremio pero la pelea en la que se enzarzó en el partido ante el Atlético Paranaense truncó su proyección. Además, en el Espanyol mostró una irregularidad poco recomendable para quien debe ejercer de cerebro de un equipo. El club busca un traspaso, pero no quiere perder los 4 millones de euros que en su día pagó por él. Fredson por su lado se recupera de su lesión y estaba siendo también titular. Es seguramente el único jugador con alguna opción de volver al equipo, el que más tiempo lleva vistiendo la blanquiazul y al que la afición más ha querido.

Hoy ni Costa ni Jonatas tienen opciones de volver

Triste adiós. El último en llegar y también el último en marcharse, Jonatas, también tuvo un trato de favor con la afición, sobretodo a raíz de dos momentos claves en la competición europea: en el partido de vuelta ante el Benfica cuando Jonatas estuvo 20 minutos jugando prácticamente él solo, y el segundo gol de la final de la UEFA. Jonatas permitió con su gol que los pericos soñaramos con llevarnos esa copa durante unos minutos más. Eso, y también que el Espanyol no ganase una UEFA en la que no perdió ningún partido. Mostró una gran técnica, una gran capacidad, pero no supo adaptarse a la liga ni a Barcelona. Algo que, visto los precedentes, no debería sorprender a nadie. Una lástima.

Cuando los defensas marcan

Israel Peralta — Tue, 18 Dec 2007 15:54:51 +0000

(Article publicat al Blanc i Blau el dilluns 17 de desembre)

La defensa despierta de una letargia goleadora que duraba casi un año y medio

Lacruz en UEFA fue el ultimo anotador de la defensa
Todas las victorias han sido por la mínima

La defensa no marcó en toda la temporada pasada

Temporada y media. El sábado Jarque conseguía su primer gol de esta temporada. De hecho, de esta y toda la anterior. Una semana antes Zabaleta conseguía el primer gol marcado por un jugador no nacido en España. El dato importante no era ese. Era que Zabaleta conseguía a la vez el primer tanto marcado por un defensa en toda esta liga y toda la anterior. El trabajo de la zaga espanyolista está siendo indiscutible en su terreno, pero había desaparecido totalmente de la marca de anotación. Ni la estrategia pudo con el maleficio en toda la temporada liguera pasada.

Revertida. El equipo no depende de los goles marcados por sus defensas. Nunca lo ha hecho, porqué no es la labor de la zaga y ahora menos, viendo el buen momento que vive el equipo. Eso sí, que hiciera casi una temporada y media desde el último gol en liga de un defensa no deja de sorprender. Este año la tendencia ya se ha revertido con los tantos de Zabaleta y Jarque. Las bandas, sobretodo por la derecha, con el argentino rallando la perfección, tienen cada vez más presencia ofensiva y Jarque siempre ha sido un central con gol en la estrategia, pero sin suerte durante la pasada campaña. A pesar de que el míster quita siempre hierro a las estadísticas, seguro que tener un central con remate y dos laterales que puedan marcar le deja dormir más tranquilo.

Sólo Lacruz. La retaguardia sí consiguió goles oficiales la temporada pasada fuera de la liga. Fue Mari Lacruz en UEFA. El navarro conseguía en el campo del Werder Bremen un 1-2 que fulminaba las opciones alemanas, alimentadas por un tempranero gol de Almeida tras una empanada monumental de la defensa. Esto fue en mayo de este mismo año. El día 3, a principios. Lacruz fue el único jugador de la defensa que consiguió algún gol con la blanquiazul en toda la temporada pasada, porque suyo fue el otro gol conseguido por un defensa, también en UEFA. Ante el Livorno en Montjuic, el navarro conseguía el 1-0 y con él, el último gol en casa marcado por un defensa. Ambos fueron en jugada de estrategia.

Tiempos de Lotina. Para encontrar un tanto en liga marcado por un jugador blanquiazul hay que remontarse a la temporada 2005-06. Fue precisamente Jarque, quien consiguió el 1-1 ante un Zaragoza que jugaba como local. Era la jornada 35, y se jugaba un 30 de abril. Es decir, más de un año y medio en liga sin que un defensa lograra perforar el marco contrario. Curiosa estadística. En la última temporada de Lotina en el banquillo la defensa consiguió 5 tantos: cuatro de Jarque y uno de Armando Sá.

Importantes. Si durante las primeras jornadas prácticamente sólo marcaba Tamudo, Luís García y Riera, ahora por fin se han repartido los goles. Algo sano y necesario en un equipo de contrastes: el Espanyol ha ganado nueve partidos y lleva doce jornadas sin perder, ha igualado la racha histórica de la 2002-03 y la 72-73, pero no ha conseguido imponerse por más de un gol en ninguna de las ocasiones. En todos los partidos el Espanyol se ha dejado remontar, o ha tenido que remontar, y ha terminado ganando sólo por un gol. En todos. Es por eso que cada tanto parece vital en este Espanyol. Y cuando los goles valen su peso en oro, que los defensas vuelvan a ver puerta es una gran noticia.

Ni els uns ni els altres

Israel Peralta — Sun, 02 Dec 2007 18:49:49 +0000

Tot i que el títol casaria perfectament amb el resultat d’ahir, no em refereixo a l’empat i al repartiment de punts. Repartiment, per cert, que tal i com va anar el partit ens hauria de deixar un regust dolç. Entre nosaltres, l’Espanyol només va jugar 30 minuts. La resta del partit, va ballar a gust dels culés. Però com diu un dels nombrosos tòpics futbolístics el que importa és el resultat, i l’empat ens permet seguir somiant amb coses grans i dormir a la zona europea veient en la distància les places més insípides de la classificació.

Em refereixo, ara sí, a la presència dels Boixos Nois a Montjuic. Fa temps que l’afició blanc i blava demana que els aficionats més radicals marxin de les graderies de Montjuic. Amb el partit de dissabte el club va negar als Brigadas els descomptes que oferia a tots els socis, cosa que els va fer parlar d’intolerància i discriminació, precisament a ells. Era curiós veure queixar-se d’un tracte discriminatori a un col·lectiu que té per idioma la violència i la intimidació, el racisme i el feixisme per ideologies i per norma la intolerància amb qualsevol opció –sexual, política o idiomàtica- que no sigui la seva. També parlaven de drets i deures. Bé, però els informo, per si ells no ho saben, que apel·laven al dret a la igualtat, és a dir, un dret humà. Si és que han canviat la seva postura envers als drets humans, i ara en són ferms defensors, que facin una nota pública anunciant-ho, perquè la resta d’aficionats encara no ho sabem. Fins aquí el club va actuar escoltant els desitjos de la major part de l’afició.

El que no s’entén és que es deixi amb tanta llegueresa que n’entrin de l’equip contrari. Si la directiva fa l’esforç, que des d’aquí aplaudim, d’intentar evitar la presència de radicals del seu equip, que faci el mateix amb els contraris. La presència dels Boixos Nois a Montjuic hauria d’estar vetada. Perquè cada any fan el mateix, perquè l’any passat la Curva –que no és un grup violent- va quedar-se fora durant tot el derbi al Camp Nou, perquè no entren ni al seu camp, perquè no són aficionats al futbol sinó aficionats a moltes altres coses com la provocació, la intimidació i la violència i perquè en realitat tots aquests grups es retroalimenten de l’odi que es generen entre ells. No hi ha debat moral ni econòmic. Els seguidors que utilitzen el futbol per generar violència no han de tenir cabuda a cap estadi, i menys al nostre. Més quan ja són coneguts i tots sabem com actuen, perquè any rere any es repeteix la mateixa història.

A més, la passivitat de la policia catalana espantava. Ahir els radicals culés van actuar fins i tot pitjor que normalment, però això no va ser suficient perquè la policia els aturés. Van trencar cadires, van llençar-les als aficionats de la part inferior del camp, van provocar contínuament i, el més greu, van llançar una bengala als aficionats pericos. A nens, avis i famílies que només anaven a veure un derbi i a passar-ho bé. Però ells això no ho entenen. Només entenen que el futbol serveix com a pretext per justificar la violència, l’agressió i fins i tot el dolor físic. Però una vegada dintre, i una vegada la policia constata que uns personatges estan agredint a una part important de l’afició espanyolista, què justifica que no s’actuï? Els aficionats culés van estar llançant objectes durant més d’una hora i mitja i ningú va ser capaç d’aturar-ho.

Per simple seguretat de l’afició blanc i blava el club hauria de recordar l’any que ve el comportament dels aficionats blaugrana i la passivitat dels mossos d’esquadra, i negar les entrades a aquests grups que només arriben a Montjuic amb l’objectiu de buscar brega i fer mal als altres.